RSS

Arxiu d'etiquetes: suïcidis

Treballar mata amb total impunitat: fins quan?

un-nouveau-suicide-a-france-telecom.jpg

El 29 de gener del 2010 a les 18h30 al CRDP del boulevard d’Athenes a Marsella, direm als accidents de treball i a les malalties professionals que   « JA N’HI HA PROU » !

L’organizació internacional del treball dona la xifra de  6 000 persones que moren cada dia per accidents o malalties del treball a tot el món: a França, dos morts cada dia. Per sortir d’aquest drama de la trivialització i la indiferència hem de rehabilitat la conflictivitat i la relació de forces col.lectiva per la defensa de les condicions de treball i del contingut del treball. Cal un debat en el món del treball que el defensi i que posi en qüestió la política i l’economia.

Us demanem que us ajunteu a les 8000 persones que signen la petició “Treballar mata amb total impunitat: per quan de temps encara?” i fem del col.loqui un  moment de reflexió,  deconstruir respostes col.lectives de lluita per la salut en el treball.

 


“Treballar mata amb total impunitat: per quan de temps encara?”

La constació és irrefutable: el treball emmalaltiex i mata a tots els sectors i totes les categories professionals. El nombre oficial de malalties professionals reconegudes ha explosionat : 13 658 en el 1996, 52979 en el 2005. El nombre d’accidents de treball greus i mortals segueix essent molt elevat  : 537 en el 2006, un 13% més en un any. Aquestes xifres oficials es subestimen en bona mesura en no ser declarats tots els accidents. Les suïcidis directament relacionats amb el treball s’estimen en 400 a l’any, i la majoria no es reconeixen com accidents de treball. Uns quans milions de persones assalariades s’exposen, sense cap mena de protecció, a productes coneguts com cancerígens, o que provoquen mutacions, o que són tóxics, contribuint així en gran mesura a les desigualtats socials: una persona que treballa manualment té deu vegades més possibilitats de morir de càncer abans dels 65 anys que una persona que ocupi un lloc a la direcció.

Aquesta situació no cau del cel; és el resultat de polítiques d’empreses, privades i públiques, per a les que els costos socials han de reduïr-se cada vegada més i més. Aquestes polítiques han privilegiat i generalitzat la sub-contractació, i han intensificat el treball com mai, des de fa molts decenis. I no la inspecció del treball ni la medicina del treball tenen manera d’assegurar la seva tasca.

La lluita persistent de les víctimes, les seves associacions i sindicats ha significat un cert progrés, però la carrera pel benefici sense traves sempre sembra la malaltia i la mort.

Si bé el lladre d’una simple cartera és condemnat a 6 mesos de presó davant d’un tribunal penal en la compareixença immediata, l’empresari culpable d’homicidi que es qualifica d’involuntari en relació amb els seus empleats, després d’anys d’instrucció, – és condemnat –quan es condemna – a uns mesos de presó que poden quedar en suspens.

Posar en perill els altres amb decisions de política deliberada es beneficia, en aquest país, d’una amabilitat increïble. Els empresaris no es consideren veritables delinqüents. Amb massa freqüència, els procediments relatius als accidents mortals en el treball s’arxiven de seguida. Molt sovint les condemnes – quan es produeixen – cauen al  final que la cadena de la subcontractació i són simbòliques. Poques vegades afecten als que donen les ordres essencials, inclòs l’Estat, ja que la seva responsabilitat en l’organització del treball és essencial, i la compensació sempre és insuficient.

L’asbest és emblematic del que denunciem, ja que mentre el risc es coneix des de fa dècades i milers de persones han perdut la vida i la perdran en els propers anys a causa per la incuria de les empreses en qüestió, encara no s’ha fet mai Justícia.

La desigualtat d’armes entre l’empleat i l’empresari és evident i molt desproporcionada: la igualtat davant la llei s’ha convertit en una mera ficció.

Aquesta injustícia és alimentada pel silenci col.lectiu.

Les persones signatàries volem denunciar és aquí i ara que aquesta qüestió és inacceptable i intolerable.

Exigim  que l’empresari infractor sigui sancionat finalment: la llei penal s’ha d’aplicar plenament als empresaris.

Exigim que es cerquin els recursos humans i financers necessaris perquè la justícia pot realment fer la seva feina.

No hi ha millora en la salut i la seguretat en el treball  possible en tant que la justícia funcioni a dues velocitats.

No és possible avançar mentre els que donen realment les ordres es puguin amagar darrere de les normes del dret mercantil per evadir les seves responsabilitats.

Totes i tots junts diem: Ja n’hi ha prou! I actuarem per aturar -ho.


Signar la peticióVeure les signatures

Més informació a la Fondation Copernic.

 
3 comentaris

Publicat per a 27 Desembre 2009 in Economia crítica, Salut

 

Etiquetes: , , ,

La salut mental de les parelles de militars, “danys col.laterals” de la guerra.

stacy-bannerman.jpg

Stacy Bannerman ha publicat un informe a truthout on explica que els efectes de vuit anys de guerra s’acumulen en les famílies de militars, i un nombre creixent de parelles de soldats pateixen estrès, depressió i tenen pensaments de suïcidi, sense aconseguir l’atenció sanitària que necessiten. Hi ha “una greu escassetat de serveis de salut mental, atenció a les famílies, sobretot perquè els centres de salut ja estan plens al màxim amb els soldats”, segons declara el psiquiatra de l’Exèrcit coronel Kris Peterson. (Army News Service, 13 d’octubre de 2009)

L’Exèrcit segueix de prop el repunt dels problemes de salut mental dels soldats, i està col • laborant amb l’Institut Nacional de Salut Mental a “l’estudi més gran de suïcidi i salut mental en els militars”. La qüestió és que els membres de la família de militars no estan inclosos en l’estudi, i sols aquest darrer mes de juliol dues dones varen morir per lesions auto-infligides.

Una de les dones tenia 40 anys i estava embarassada. Va trucar a emergències amenaçant de fer-se mal. Quan va arribar la policia, ja estava morta per una ferida d’arma de foc. (…) Fa gairebé tres anys, una altra dona de Fort Bragg es va suïcidar per enverinament de monòxid de carboni, en tancar-se ella i els seus fills petits al garatge amb el motor del cotxe en marxa. El seu marit, un tinent coronel de l’exèrcit, havia estat enviat a l’Iraq només dos mesos abans, just després del naixement de la filla de la parella. I el 2008, C. W., la dona d’un veterà de la guerra de l’Iraq, es va suïcidar pocs dies després de que el seu marit també s’haguès suïcidat. (…) Els suïcidis de les dones de militars en general no es fan públics, per la qual cosa es desconeix la magnitud del problema.

L’American Psychiatric Association va fer una enquesta entre els/les cònjuges de militars en actiu el 2008 i va concloure que un 40 per cent creu que la seva salut mental es veu afectada pel fet que la seva parella estigui en actiu a l’estranger. Aproximadament un 25 per cent va explicar que tenia problemes d’ insomni, ansietat i depressió. Altres símptomes i diagnòstics fets a una población semblant inclouen depressió, ansietat, insomni, trastorn d’adaptació, nerviosisme, mals de cap, disfòria i canvis en els hàbits d’alimentació. (Frankel, Snowden, i Nelson, 1992; Milgram & Bar, 1993; Fusta Scarville, 1995, et. Al) “Hi ha una gran quantitat d’investigacions que demostren que les parelles i els fills o filles pateixen d’estrès postraumàtic secundari “, explica Tom Berger, analista de problemes de salut mental dels veterans de la guerra del Vietnam.

Les investigacions sobre la salut mental de les esposes de veterans de guerra posen de relleu que els alts nivells d’angoixa, la pobra salut física i psicològica persisteixen durant tota la vida, i signifiquen un major aïllament social(…) De fet, els soldats reben formació per a preparar-se per al servei exterior, però els/les cònjuges no, i l’estigma que impedeix que les tropes busquin ajuda en serveis de salut mental afecta també a les seves parelles.

bannerman_when_war_home.jpg

Stacy Bannerman és autora de When the War Came Home: The Inside Story of Reservists and the Families They Leave Behind, i pot llegir-se més del que ha escrit a http://: http://www.stacybannerman.com

Per a llegir-ne l’article sencer: truthout

 
Deixa un comentari

Publicat per a 25 Octubre 2009 in Pau, Salut

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: