RSS

Arxiu d'etiquetes: tijeretazo

El conseller Castells, els salaris i els manuals (I)

salario-minimo-minimo-esfuerzo.jpg

Qui ha estudiat l’assignatura d’Hisenda coneix perfectament (altra cosa és que se la cregui o no) la corva de Laffer en la que s’intenta demostrar (diuen que el seu creador la va explicar per primera vegada sense dades sobre un tovalló de paper) que apujar els impostos per sobre d’un determinat tipus provoca una devallada de la recaptació. Jo mateixa havia explicat a Introducció a la Política Econòmica un gràfic de Weber en el que destacava com a òptim un punt de pressió fiscal que complia el criteri de recaptar el màxim dels mínims de Rawls, però també, més enllà, una recaptació que era la més igualitària pel que fa a la distribució de le rendes però que “tenia efectes perversos sobre la producció” (gràcies en bona mesura a l’existència consentida dels paradisos fiscals, la insuficient persecució del frau dels més poderosos, etc.)… I a més d’aquests models simplificats, hi havia la constant de que si es volia aconseguir incrementar de veritat la fiscalitat s’havia d’intervenir sobre les rendes mitjanes (que no implica, de cap manera, que les persones que la cobrin nedin en l’abundància…) En qualsevol cas, sí que semblava demostrat que la recaptació proporcional augmentava les diferències entre rics i pobres a la societat i que per tant calia el criteri de recaptació progressiva (no parlem ja dels efectes d’una imposició regressiva que tant s’ha estilat a l’Estat espanyol!)

Tot i així, cap dels models teòrics s’acostuma a interpretar-los en relació al pais on s’apliquen, ni al moment històric i a la conjuntura concreta, tot i que aquestes dades reals són determinants. Per exemple, per al 2008 Eurostat informava que a la Unió Europea el salari mínim interprofessional presentava aquestes diferències:

salari-minim-interprofessional-2008.png

(A l’any següent, el govern del PSOE va apujar el SMI fins a 624 euros, amb l’objectiu d’arribar als 800 euros l’any 2012).

Ja poden entendre que en temps de crisi el SMI s’imposa cada vegada més, fins i tot a Catalunya on el nivell de sous i salaris estava tradicionalment per sobre d’aquesta xifra, i estaran amb mi que difícilment es pot (sobre)viure amb aquests ingresos. Però és que tampoc els salaris mitjans són massa generosos, segons podia llegir-se a  Euribor:

El salario medio en España se sitúa en los 21.500 euros brutos al año, lo que supone casi la mitad de la retribución de más de 40.000 euros de Reino Unido, Holanda y Alemania, y un 20% inferior a la media de la UE, según un informe elaborado por Adecco y la escuela de negocios IESE sobre la evolución del salario en 14 países europeos entre 2003 y 2008.

En concreto, la retribución media en el Viejo Continente alcanzó los 27.036 euros en 2008. Reino Unido encabezó el ranking de remuneraciones, con 46.058 euros para los empleados de jornada completa, seguido de Holanda (42.720 euros) y Alemania (40.914 euros).

En el extremo opuesto, Hungría, Eslovaquia, Rumanía y Bulgaría, los cuatro últimos miembros incorporados a la UE de los Veintisiete, no superan los 10.000 euros al año de salario.

Con todo, los tres países con mayor remuneración bruta redujeron su diferencia con aquellos con los salarios más bajos, que suponía 11,9 veces más en 2003 y que ahora se sitúa en 7,8 veces.”

I a tot això, convé no oblidar que les diferències salarials entre home si dones segueixen situades entorn al 28%!

Sembla clar, doncs, que qualsevol intent d’augmentar la fiscalitat sobre la renda en temps de crisi (i en contra del que aconsellen els manuals) s’ha de fer, com a mínim, i pel que fa a l’Estat espanyol, a partir (que vol dir molt més enllà) d’aquestes quantitats…

Però, donat que hi ha urgència per recaptar molt més per part d’Hisenda (no tot el dèficit es pot reduir amb retallades a la despesa, com voldrien els neo-cons!), la pregunta que s’està fent arreu sembla òbvia: hi ha suficient “massa crítica” de rics per poder recaptar fomentant el principi d’equitat i no augmentant (sinò disminuint) de manera desesperant les desigualtats?

Segueix...

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Mai 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Sobre discursos canviats i insults a la intel.ligència

eduardo-manostijeras.jpgElena Salgado volia acabar quan abans millor. El Congrès era avui, per a la majoria de parlamentaris, un gran ball de disfresses: els socialdemòcrates feien el discurs més dur, conservador i contraproduent (no sols per a ells mateixos, sinò per a la immensa majoria de les persones… i fins i tot la recuperació econòmica) que mai s’haguès imaginat ningú poder sentir d’un govern que presumia de “talante”. Per la seva banda, els liberals de la dreta de tota la vida defensaven els pobres, les persones débils, necessitades, sense poder de negocació, que veien com perdien ingressos… i seus drets! Rajoy estava massa content: era tant clar que sols podia treure rendiment de la gran errada del PSOE que li feia la “seva” política mentre ell es podia permetre el luxe de criticar-la per poc social!

Ahir, de manera premonitòria, en el Parlament de Catalunya podíem sentir aquest discurs:

27-05-2010-13-19-00.png

i avui, juntament amb la veu de Jordi Miralles, hem sentit sols arguments i raons honestes a representants d’algunes minories com Nafarroa Bai i el BNG. Però m’ha agradat de manera especial el discurs i l’enuig de Gaspar Llamazares en nom d’ Izquierda Unida/ICV, denunciant la cerimònia de la confusió i la gravetat de l’engany. De seguida que tingui la seva intervenció la reproduiré en el bloc, però mentrestant que sàpiguen que ja hem quedat bé davant el FMI i que, com em deia ahir una amiga, professora de luxe, feminista de veritat, i molt reconeguda a una Universitat dels Estats Units i que tota la seva lùcida vida se l’ha passat denunciant els enormes errors i prepotència d’aquest organisme internacional a América Llatina, “mai m’hauria cregut que també ho viuríem a la civilitzada i democràtica Europa“.

Doncs ja està: “els mercats”(???) contents (suposem)… I el senyor Duran i Lleida podrà justificar el seu estrany “patriotisme” (???) fent veure que votava a contracor el seu programa. No tinc ni esma de veure si puja o baixa la Borsa, mentre Díaz Ferrán (que hauria d’estar a la presó) encara intenta portar les rendes d’una negociació laboral que en aquests moments fa més aigües que el Titanic…

És el pitjor viatge a l’insània que es podia fer en un matí de maig i crisi econòmica: un matí en el pais dels horrors i dels errors, de les decepcions polítiques sense retorn, i de finals que sols semblen feliços pels llops disfraçats amb pell de corder mentre la televisió ho retransmitia en directe pels 5 milions de persones aturades i totes les “feliçment” jubilades…

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: