RSS

Arxiu d'etiquetes: Tractat de Lisboa

Un inici del 2010 sota sospita

presidencia-ue1.jpg

Passada l’eufòria del cava o d’una ingesta de dolços sempre excessiva en aquestes dates, inaugurem el 2010 amb la ciutadania preocupada, amb tota la raó, per unes taxes d’atur difícils d’assumir. Espanya –sobre tot l’Espanya oficial– inaugura la presidència d’una institució europea massa dominada pel fonamentalisme neoliberal, tradicionalment gens preocupada per l’ocupació i els temes socials, i mirant tossudament a una economia USA que ha demostrat els seus immensos errors… i els ha fet pagar a la seva ciutadania i a la resta de països del món. I l’inaugura, a més, amb la posada en vigor d’un Tractat de Lisboa que ben poca sensibilitat social conté, i en canvi sí que representa la sacralització de tots els dogmes i rites que han portat l’economia capitalista al desastre i a la crisi econòmica que patim. Tot i així, el discurs europeu no té ni un bri d’autocrítica, i és de tèmer que la presidència europea poca cosa serà que “més de lo mateix”… i algunes fotografies ansiosament desitjades.

La realitat és ben bé una altra, i es manifesta a totes les enquestes en les que la preocupació per l’atur ocupa un lloc molt destacat, ja que percentatge s’acosta massa ràpidament al 20% de la població activa. Iniciar l’any amb aquestes taxes d’atur equival a iniciar un any en precari, amb el benestar de la majoria de la societat sota sospita.

En altres ocasions ja he dit el que massa gent sap per experiència pròpia i amarga: que les repercussions de l’atur en la salut i la felicitat de qui el pateix i les persones properes són devastadores. Amb raó s’ha considerat el segon gran trasbals que més afecta a una societat, desprès d’una guerra. Però, curiosament, no es veu que davant d’un problema d’aquesta magnitud es mobilitzin recursos i idees amb la celeritat i disponibilitat amb que la majoria d’estats varen córrer a salvar els bancs que, per la seva mala gestió, estaven (i potser alguns estan encara) en fallida.

Enumeraré uns quans camps on és urgent i imprescindible la creació d’ocupació:
– en una banca pública que asseguri que el finançament necessari arribi en forma de crèdits, a uns tipus d’interès raonables, a les petites i mitjanes empreses i als particulars que ho necessiten;
– en uns serveis socials que atenguin els estralls de la crisi en col•lectius especialment afectats (els actuals, totalment desbordats, estan a un pas del col•lapse, amb seriores repercussions en la salut de les pesones que hi treballen);
– en millorar i enfortir un sector de salut que té massa mancances, i ara s’està demostrant, a més, que pateix la mala gestió i desatenció de les noves malalties que cada vegada afecten a més població treballadora, i en especial, a dones. També en el sector de la salut la manca de pediatres mereix una actuació urgent.
– en una millor gestió de la política d’habitatge –públic i privat– que asseguri que ningú perd la seva casa per causa d’una crisi de la que no n’és en absolut responsable, sinó víctima;
– en la inspecció i vigilància del frau fiscal de les grans empreses i els grans professionals que cotitzen menys que les persones treballadores i condemnen a que, a través dels impostos, les persones pobres (cada vegada més pobres) es redistribueixin els migrats recursos.

La manca de qualsevol senyal de que s’actuarà (o fins i tot que es contempla la necessitat d’actuar) en la creació d’aquests llocs de treball em porta a dir que el segon element que fa que el 2010 neixi sota sospita sigui la renovada constatació de que els polítics segueixen massa entestats en mirar i maniobrar en el curt termini d’una enquesta o d’unes eleccions, que a trobar sortides reals (sobre tot per a les persones) a una crisi econòmica que exigeix necessariament canvis en el propi sistema.

Si juntament amb aquesta creació de llocs de treball del sector públic es considera seriosament una reducció de la jornada i repartir millor els treballs necessaris entre tota la societat, amb uns salaris dignes, es començaran a posar les primeres pedres perquè realment el 2010 sigui l’any que la crisi comença a cedir i –al marge de Presidències europees i altres escenografies més o menys aconseguides– s’obren les perspectives per una societat de més igualtat.

 
6 comentaris

Publicat per a 1 gener 2010 in Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , , , , , ,

No significa NO!

bruselas-cumbre.jpgLa Unió Europea –a proposta de Sarkozy (aquell senyor de paraula demostrada ja que a punt de casar-se amb Carla Bruni li prometia a la seva ex-muller que si tornava deixaria la Bruni plantada)– considera que els irlandesos no varen votar bé en relació al Tractat de Lisboa i els dona la oportunitat de repetir el referèndum… No han explicitat, però, quantes vegades podran votar si torna a sortir que no…

El grup dels 27 ha decidit que tant important o més que trobar mesures efectives per fer front al canvi climàtic i a la crisi econòmica a Europa (que té característiques pròpies i ben arrelades en la manera que han aconseguit americanitzar les polítiques generals de la UE-27, lluny de les conquestes socials posterior a la IIGM) és fer rectificar el poble irlandès abans de novembre del 2009.

Han decidit sotmetre al poble irlandès, sense cap vergonya, a un nou xantatge: si es comprometen a ratificar el Tractat de Lisboa abans que acabi l’actual mandat, el Consell Europeu adoptarà la decisió de que “la Comissió mantingui un nacional de cada Estat membre”, (ja que, per ser més “eficaç” en el Tractat es preveu una reducció del nombre de comissaris a partir del 2014, i un els que “queia” era l’irlandès!). Sobre la resta de clàusules que promet concedir hi ha notícies contradictòries i s’aconsella un cert secretisme fins la campanya definitiva per un ARA DIGUEU QUE SI, SI US PLAU, IRLANDESOS DE M… ! I és que el gripau no fa de bon empassar: El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat a la ràdio irlandesa que el Tractat ja no es pot modificar… “El que sí es pot donar als irlandesos són algunes garanties legals vinculants de que els aspectes que els preocupen es tindran en compte… aquests punts no seran aprovats en contra de la voluntad de Irlanda”… bla, bla, bla, bla… ha assegurat.

Ei, senyor Durao Barroso, jo no vull que cap poble europeu sigui tractat diferent ni a cap país la democràcia valgui menys. Per tant, si els irlandesos i les irlandeses poden votar com a mínim dues vegades (ja veurem si s’acaba aquí…) reclamo que com a mínim la ciutadania espanyola (i la francesa, i la holandesa, i així successivament, que no varen poder pronunciar-se sobre el Tractat de Lisboa, puguin també ser informades sobre què significa de veritat aquest Tractat i puguin pronunciar-se abans de novembre del 2009 sobre si el volen o no!

Si Irlanda ha de tornar a votar, VOTEM TOTS!!!!

 
1 comentari

Publicat per a 12 Desembre 2008 in Europa

 

Etiquetes: , , , ,

Serge Halimi : Irlanda

Publicat a Le Monde Diplomatique, juliol 2008, i seguint els raonaments de l’amic Antoine.

“Imaginem que un jurat popular pronuncia el veredicte de no culpable i, tot seguit, qui presideix el tribunal torna a donar la paraula a la fiscalia perquè continuï les seves acusacions, fins que aconsegueixi la culpabilitat. Per què no ho podem imaginar, si el passat 12 de juny, poc desprès de que per ampla majoria els irlandesos diguessin no al tractat de Lisboa (que sols pot entrar en vigor si s’adopta per la totalitat dels 27 Estats membres de la UE), la majoria dels dirigents europeus varen fer saber que el procés de ratificació continuava…
« Europa » ja es va acostumant a que aquestes élites atemptin a la sobirania popular. S’està convertint de fet en marca de fàbrica, fins i tot quan es presenta com el regne de la democràcia a la terra.

En no acceptar un tractat « simplificat » que fins i tot el primer ministre irlandès Brian Cowen ha tingut que admetre que no l’havia aconseguit llegir sencer, el poble irlandès –en paraules d’un eurodiputat—ha ressuscitat el record d’una
« democràcia popular ».
mafalda_democracia.gif
(…) I el president del Parlement europeu, Hans-Gert Pöttering, afirmava : « El “no” irlandès no pot ser la darrera paraula. » S’haurà de fer un segon referèndum , i potser un tercer: a Dublín, es votarà fins que surti el « sí » ja que així ho reclamen els Estats que no han consultat la seva ciutadania… (…)

La marca Europa s’ha venut i s’ha estès evocant la pau, la prosperitat, la justícia, la igualtat. Ha dissenyat cartells molt bonics amb un cel molt blau i infants que dansen donant-se les mans ; disposa d’un eixam de periodistes i artistes que són militants infatigables : col•loquis, reunions, subvencions produeixen Europa amb la mateixa seguretat que els molins es serveixen del vent.

Europa parla de pau, però es compromet amb les guerres de l’exèrcit dels USA. Parla de progrés, però organitza la desregulació del treball. Parla de cultura, però redacta una directiva, Televisió sense fronteres, que multiplicarà la freqüència dels spots de publicitat. Parla d’ecologia, seguretat alimentària, però aixeca la prohibició d’onze anys a la importació de pollastres americans que han estat immersos en un bany de clor. Finalment, parla de llibertat. I posa en marxa una
« directriu de la vergonya » per la que els estrangers en situació irregular podran ser retinguts 18 mesos abans de la seva expulsió.

Mantenir la promesa europea significaria harmonitzar per dalt : llibertats, drets socials, fiscalitat progressiva, independència. En nom de la unificació han fet tot el contrari i han anul•lat les conquestes dels Estats més avançats. I són les retencions prolongades, el treball de nit per a les dones, el lliure canvi, l’atlantisme. Tantes coses juntes han acabat per infantar una Europa social ; la que diu « no ». Observant que a Irlanda han estat les dones, els joves de 18 a 29 anys, els obrers i els assalariats en general els que han refusat de forma massissa el text que s’els proposava, el setmanari The Economist ironitzava : « Un cens electoral semblant al del segle XIX, és a dir, reduït als propietaris d’una certa edat i de sexe masculí, hauria produït un “sí” massiu al tractat de Lisboa ». Quina Europa es pensa construir en base a un retorn al que sols voten els homes propietaris?”

 
2 comentaris

Publicat per a 2 Juliol 2008 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , ,

La gran comèdia de la ratificació

rip.pngFins que no s’obligui al poble d’Irlanda a votar de nou sobre el Tractat de Lisboa i el resultat sigui diferent, el Tractat és mort. Però tanmateix, el Parlament espanyol segueix la farsa: ratificacions entusiastes, amb majories aclaparadores, i excepcions dignes de tota honra. Per exemple, la de Gaspar Llamazares que explicava el NO al Tractat de Lisboa perque era un SI a l’Europa dels valors, i reclamava que s’havia de votar en referendum si la ciutadania vol viure en una “Europa amurallada” que ven la seva ànima al mercat, o en una UE més democràtica i social.

Joan Tardà, d’ERC, es pregunta com es pot votar sí a “l’Europa que prostitueix les llibertats democràtiques. L’Europa rica, culta i espoliadora del món empobrit que renuncia a la lluita pel respecte dels Drets Humans, tot aprovant la Directiva del Retorn, manifestació clara de la impotència per fer compatible la riquesa amb la justícia” I no puc estar més d’acord quan qualifica el Tractat de Lisboa de “fill bord del procés de construcció d’una Europa cada vegada menys forta, menys democràtica i incapaç de superar un model intergovernamental, basat en l’opacitat de treball dels alts funcionaris, allunyat d’una veritable voluntat d’aspiració supraestatal”.

I crec que també s’ha de recordar que el BNG ha donat un vot negatiu perque creu en una Europa més social, més democràtica, i que respecti molt més les identitats nacionals.

Per altra banda, entenc dissortadament les majories entusiastes del sí: de nou demostren la llunyania dels escons… El que no entenc són les abstencions. Segurament el fred que ve d’Europa –com titulava Joan Herrera el darrer escrit del seu blog– també congela la sang. Em sap greu. No era bon moment per encongir-se d’espatlles davant aquesta Europa de les 65 hores i dels camps de la vergonya.

 
3 comentaris

Publicat per a 27 Juny 2008 in Europa

 

Etiquetes: , , , , ,

Visca Irlanda!

irlanda.jpgEl Pla B de la Unió Europea –el Tractat de Lisboa— nascut per emmascarar l’enorme fracàs del Projecte de Constitució que varen tombar els pobles francès i holandès ha quedat ridiculitzat, fet miques, pel poble irlandès.

L’única ciutadania que podia votar i dir NO, ho ha dit. Amb prou contundència segons el recompte (en aquest moment, 58% NO i 42% SI) , perquè no calgui repassar de nou vot a vot, com havien promès hores abans els que no es creien que Irlanda pogués fer front als poderosos d’Europa. Tant és així, que dos dies abans de la votació els Ministres de Treball de la UE proposaven allargar la jornada laboral a 60 o fins i tot 65 hores… Quina petulància!

Els ciutadans i ciutadanes d’Irlanda es sumen a les victòries del NO prèvies de francesos i els holandesos i a l’alternativa d’una altra Europa possible.

Una reflexió, de moment: és Irlanda qui ha abocat la U.E, a una crisi institucional –com estant repetint amb obstinació els mitjans “progressistes” , o bé Irlanda s’ha limitat a defensar els interessos populars i de les persones que viuen del seu treball, posant així el dit a la nafra d’unes autoritats cada vegada més distants de les necessitats de les persones? Com es pot dir que sí a l’Europa de Sarkozy, de Merkel i de Berlusconi? El que fa més mal és que una vegada més es posa de relleu la gran anomalia:

Aquests Tractats neoliberals de la U.E, que les majories parlamentàries aproven molt contentes, els pobles –quan poden, quan estan prou informats– els rebutgen.

Visca Irlanda! i l’enhorabona! Comhgháirdeachas!

 
1 comentari

Publicat per a 13 Juny 2008 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , ,

TRACTAT DE LISBOA: la burla neoliberal.

lisboa.jpg

Entre comentaris masclistes de baix nivell sobre la faldilla de la representant de Suècia s’ha escenificat avui a Lisboa la burla neoliberal a la democràcia amb la signatura prèvia del “Tractat de Reforma” que ara ja és la proposta en ferm del “Pacte de Lisboa”. Tan sols els irlandesos tindran oportunitat de pronunciar-se en referèndum. El dinàmic Sarkozy no hi pensa ni per un moment: ell ha convertit el NO francès al projecte de Constitució europea en una signatura aprovatoria vergonyant que traeix el fons polític del que va decidir la ciutadania francesa. El primer ministre del Regne Unit, Gordon Brown, ni tant sols ha volgut aparèixer en públic. En canvi, Durao Barroso, el quart home de les Azores, estava exultant. Tindrà més poders, així com Javier Solana, el que va ser home de la OTAN d’ombra allargada, a les relacions internacionals –i molt més– de la UE.

Entre comentaris sobre faldilles el locutor de TVE es felicitava perque els “dignataris” signaven l’acceptació d’uns drets humans universals sense adonar-se –potser– que venien força retallats i de difícil compliment per la cobdícia dels poderosos… Drets humans i flexicurity, Model Social Europeu i competència de mercat fins i tot en els serveis públics fan una barreja difícil d’empassar… ho estem veient ja a casa nostra en el servei de salut, sense anar més lluny. En fí, els pobles de la UE (amb Estat o sense) han pogut presenciar, en el Mosteiro dos Jeronimos que merexia ser escenari d’un acte més digne, una tragicomèdia de baix nivell que no promet una Europa millor. No puc estar més d’acord amb Jordi Miralles quan qualifica la signatura d’avui de “vulneració de la democràcia” i reitera la necessitat de defensar el dret de decidir “també a Europa”.

Fins i tot la magnífica veu de Dulce Pontes a la clausura de l’acte sonava més irònica i burleta que mai.

(Per a més informació, consultar els posts anteriors)

 
2 comentaris

Publicat per a 13 Desembre 2007 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: