RSS

Arxiu d'etiquetes: Unió Europea

No significa NO!

bruselas-cumbre.jpgLa Unió Europea –a proposta de Sarkozy (aquell senyor de paraula demostrada ja que a punt de casar-se amb Carla Bruni li prometia a la seva ex-muller que si tornava deixaria la Bruni plantada)– considera que els irlandesos no varen votar bé en relació al Tractat de Lisboa i els dona la oportunitat de repetir el referèndum… No han explicitat, però, quantes vegades podran votar si torna a sortir que no…

El grup dels 27 ha decidit que tant important o més que trobar mesures efectives per fer front al canvi climàtic i a la crisi econòmica a Europa (que té característiques pròpies i ben arrelades en la manera que han aconseguit americanitzar les polítiques generals de la UE-27, lluny de les conquestes socials posterior a la IIGM) és fer rectificar el poble irlandès abans de novembre del 2009.

Han decidit sotmetre al poble irlandès, sense cap vergonya, a un nou xantatge: si es comprometen a ratificar el Tractat de Lisboa abans que acabi l’actual mandat, el Consell Europeu adoptarà la decisió de que “la Comissió mantingui un nacional de cada Estat membre”, (ja que, per ser més “eficaç” en el Tractat es preveu una reducció del nombre de comissaris a partir del 2014, i un els que “queia” era l’irlandès!). Sobre la resta de clàusules que promet concedir hi ha notícies contradictòries i s’aconsella un cert secretisme fins la campanya definitiva per un ARA DIGUEU QUE SI, SI US PLAU, IRLANDESOS DE M… ! I és que el gripau no fa de bon empassar: El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat a la ràdio irlandesa que el Tractat ja no es pot modificar… “El que sí es pot donar als irlandesos són algunes garanties legals vinculants de que els aspectes que els preocupen es tindran en compte… aquests punts no seran aprovats en contra de la voluntad de Irlanda”… bla, bla, bla, bla… ha assegurat.

Ei, senyor Durao Barroso, jo no vull que cap poble europeu sigui tractat diferent ni a cap país la democràcia valgui menys. Per tant, si els irlandesos i les irlandeses poden votar com a mínim dues vegades (ja veurem si s’acaba aquí…) reclamo que com a mínim la ciutadania espanyola (i la francesa, i la holandesa, i així successivament, que no varen poder pronunciar-se sobre el Tractat de Lisboa, puguin també ser informades sobre què significa de veritat aquest Tractat i puguin pronunciar-se abans de novembre del 2009 sobre si el volen o no!

Si Irlanda ha de tornar a votar, VOTEM TOTS!!!!

 
1 comentari

Publicat per a 12 Desembre 2008 in Europa

 

Etiquetes: , , , ,

Benvolguts eurodiputats, benvolgudes eurodiputades:

Manifestació virtual contra la directiva de les 65 hores

http://www.sindicalista.org/mani/manib.php
Davant la total impossibilitat d’assistir a la manifestació que organitza l’ETUC el proper dia 16 de desembre a Estrasbourg, vull fer-lis arribar que m’adhereixo a la manifestació virtual que dóna suport a la mobilització sindical contra la directiva del Temps de Treball.

Vull demanar que el seu vot sigui NO a aquesta directiva que ataca els drets dels treballadors i treballadores de la Unió Europea.

Personalment, voldria afegir crec que tenen una ocasió magnífica per no sumar-se aquesta vegada a l’onada de descrèdit que afecta a les institucions europees i fer un primer gest per rescatar Europa de la grollera americanització que està patint. I els suggereixo tasques per a més endavant:
1) convertir l’absurd Pacte d’Estabilitat en Pacte de Solidaritat entre els pobles i la ciutadania de la Unió,
2) entendre que el Pacte de Lisboa també ha fracassat i cal desenvolupar Europa per una direcció que NO passa per constitucionalitzar el neoliberalisme (acceptin les seves pròpies regles democràtiques d’una vegada!)
i 3) avançar en el camí d’una Europa social que fa front a la crisi posant les polítiques –especialment la política econòmica– al servei de les persones.

 
4 comentaris

Publicat per a 4 Desembre 2008 in Europa

 

Etiquetes: , , , ,

El paro en España y Europa

per-un-treball-digne.bmp

Si hacen falta más argumentos para acudir a la concentración de hoy, dia 7, a las 6:30 de la tarde en Plaza Urquinaona en Barcelona, o en las distintas calles y plazas de toda Europa y de todo el mundo donde han convocado sindicatos y organizaciones de clase, transcribo unos datos sobre el paro que me parece añaden contundencia a los motivos de protesta. Paro y precariedad van unidos, al igual que sus consecuencias sobre la salud, el bienestar y la tranquilidad de las personas.

.eurostat%20unemployment%20august%202008.jpg

Eurostat acaba de publicar los datos del paro que para toda la zona del euro subió el pasado mes d agosto al 7,5% (7,1% en agosto 2007). En cambio, para toda la Unión Europea se mantiene estable en el 6,9%. Eso supone 16,572 millones de personas desempleadas, de las cuales 11,596 millones están en la zona euro. Vale la pena hacer esta distinción puesto que mientras en la zona euro el paro subió en 272.000 personas, en toda la Unión Europea, en cambio, disminuyó en 225.000.

Entre los estados miembros, las tasas de paro más bajas corresponden a Holanda (2.6%) y Dinamarca (2.9%), y las más altas a España (11.3%) seguida de Eslovaquia (9.9%).

Eurostat sigue informando que en 19 estados de la UE se redujo el empleo en el periodo agosto2007/2008, en tanto en 9 estados se incrementó. La caída más importante del paro se produjo en Polonia (del 9.2% al 6.7%), y el mayor incremento en España (del 8.3% al 11.3%).

Sigue siendo muy alta la tasa de paro de los y las menores de 25 años, con un 14.9% en toda la Unión Europea, aunque las más bajas se registran en Holanda (4.9%) y Austria (6.3%), y las más elevadas, de nuevo, corresponden a España (24.6%) acompañada esta vez por Grecia (21.4% en el segundo trimestre del 2008).

Fuera de la Unión Europea, la tasa de paro registrada en agosto del 2008 era del 6.1% en los USA y del 4.2% en Japón

 
1 comentari

Publicat per a 7 Octubre 2008 in Europa

 

Etiquetes: , , ,

La “flexiexplotació” que ve d’Europa

flexicurity.bmp

Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuinament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?

Les dues cares de la Unió Europea

La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).

Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perque desapareixi la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al periode 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a toda la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.

En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinò amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la opossició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans… És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina –però formades– que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació… I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!

Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix previament perque la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi…!)

Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu– el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”

Però a la Comissió se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fòrmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupuestàries sólides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne).

De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastenaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur… Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!

Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.

L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduida i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a sermana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva (‘breathing enterprise’) ajuda a fer crèixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fixe i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.

Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant nomès permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials s’els dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliquès el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen pret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva familia una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”

La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” per casualitat. Denunciava també com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circunstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes ‘enterprise worker’ (treballador emprenedor) o autoocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »

També Antoni Barbarà, que va coordinar les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: “Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n’ és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com “seguretat” i un altre que tampoc sona necessariament malament com “flexibilitat”, per acabar engendrant un resultant demolidor: “es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat”. En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de “precarestabilitat”. El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!” De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinò “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escasos drets, inseguridad laboral i baixa remuneració” .

El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà reb el 90% del seu antic salari durant quatre anys.

En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.

Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l’Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fixe a temps complet ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes – víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d’adaptabilitat a la demanda, sinò d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L’ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons…”

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Agost 2008 in Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , ,

Declaraciones de Ilda Figueiredo (GUE/NGL)

ildafigueiredo.jpg“El Tratado de Lisboa acabó. La victoria del NO en Irlanda mandó a la basura de la historia un proyecto de Tratado que era una auténtica burla política, al intentar resucitar la llamada constitución europea que los pueblos de Francia y Holanda habían rechazado.

La victoria del No reviste una enorme importancia y alcance político.

Este resultado constituye una significativa derrota impuesta por el puebo irlandés a los proyectos de profundización del neoliberalismo, del federalismo y del militarismo que los líderes de las potencias europeas y de los grupos económicos y financeiros se empeñan en conseguir.

Un resultado tanto o más significativo por la intensa campaña de los principales líderes de la Unión Europea, que en una línea de ingerencia, presiones y chantages sobre el pueblo irlandés, hicieron todo lo posible para condicionar el resultado del referendum.

Un resultado que pone en evidencia, de forma clara, las razones del recelo que llevaron a los principales responsables de la elaboración del Tratado a impedir en la mayoría de países la realización de referéndums nacionales sobre el proyecto del nuevo Tratado Europeo.

Los que ahora cínicamente invocan que “Europa” no puede ser rehén de tres millones de irlandeses, eluden deliberadamente el hecho de haber impedido que muchos millones de otros europeos pudiesen tener voz para oponerse a este Tratado y a sus objetivos. (…)

europa-rota.jpgSaludamos el pueblo de Irlanda que supo resistir la fuerte presión, ya que se trataba del único referendum en esta fase de ratificación y por la importante contribución que con su participación han hecho a la lucha en defensa de los derechos de los trabajadores, para frenar las graves decisiones del Tribunal de Justicia Europeo contra los derechos a la negociación colectiva, a la huelga y a la igualdad de salarios.

Con esta victoria se crean mejores condiciones para llevar a cabo la ofensiva contra los derechos sociales y laborales, para conseguir nuevas victorias contra propuestas muy graves que están siendo debatidas, en especial la directiva del retorno y de la verguenza sobre los inmigrantes, la directiva de prolongación del tiempo de trabajo hasta las 65 horas semanales, las directivas sobre liberalización de servicios públicos y otros sectores fundamentales para el desarrollo. (…)”
cat-65hores.png

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Juny 2008 in Europa

 

Etiquetes: , , , , ,

L’americanització de l’economia

i-love-justice.jpgAl més pur estil yankee:

El diari econòmic CINCO DIAS s’ha fet ressò de les serioses limitacions legals que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha posat a una directiva europea de la que alguns sindicalistes n’estaven força contents. Aquesta directiva diu, en resum, que si una empresa trasllada por motius laborals als seus treballadors a un altre país de la Unió Europea, l’Estat d’acollida els hi ha de garantir les seves mateixes lleis, convenis i salari mínim. Els treballadors no en sortien massa ben parats si el trasllat es feia des de països amb més conquestes sindicals i nivells salarials més elevats cap a altres de menys desenvolupats, però la situació era la inversa si es traslladaven d’un país més endarrerit a un altre amb nivells salarials més alts… fins que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha parlat.

I el Tribunal ha parlat alt i clar quan l’Estat de la Baixa Saxònia adjudica a l’empresa privada Objekt und Bauregie un contracte públic d’obres per a la construcció d’una presó, amb el compromís escrit de pagar als treballadors el salari de conveni d’Edificis i Obres Públiques de la Baixa Saxònia, i seguint un comportament empresarial tant normalitzat com perillós, Objekt und Bauregie subcontracta una empresa polonesa que paga als seus treballadors el 46% del salari de conveni vigent al territori alemany.

L’Estat de la Baixa Saxònia protesta perquè no es compleixen els requisits de la licitació pública i acudeix als tribunals. El litigi arriba finalment al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha dictat el següent: “Cap llei estatal pot exigir per escrit la igualtat salarial per adjudicar un concurs públic.” O sia, els estats han de fer ulls clucs i no tenen res a dir a la sobrexplotació privada de les treballadores i els treballadors contractats per iniciatives públiques. En el cas que ens ocupa, si s’ha traslladat treballadors polonesos a Alemanya, aquest han de seguir cobrant els sous baixos de Polònia encara que es trobin a Alemanya, on el nivell de vida –i per tant les necessitats de subsistir dignament—requereixen ingressos més elevats.

Per si no s’ha entès, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha considerat de fet que:

1) La norma suprema al territori de la U.E. és la maximització del benefici (empresarial, naturalment) i l’engany rendible de les empreses privades a l’administració pública.

2) Les subcontractacions són un medi legítim de maximitzar beneficis per part d’una empresa que assumeix la “feinada” d’acudir a la licitació pública, aconseguir la contracta, i trobar a una empresa més “pringada” –en general, estrangera i d’un país menys desenvolupat econòmicament– que faci la feina a meitat de preu.

3) Els estats de la U.E. no poden interferir en l’apropiació de la plusvàlua, ni malacostumar a les persones immigrades ni a les dels països més pobres –ni que sigui temporalment– a salaris de països més rics.

4) Per escarment general, es desautoritza fins el ridícul els governs de nivell sub-estatal (com el Lander de la Baixa Saxònia) a fi de que no interfereixin en qüestions serioses com és la recomposició de la taxa de guany de les grans empreses europees… el principi de subsidierietat no por interferir en el compte de resultats!

5) L’origen i acumulació de les riqueses (i naturalment del capital) continua sent –encara que s’hagi canviat el concepte d’imperialisme pel de globalització– l’explotació dels ésser humans que els clàssics varen explicar com l’apropiació privada de la plusvàlua. En el cas que ens ocupa, la tenim en xifres, amb un valor declarat del 36% del salari que malgrat el que s’establia en la licitació del contracte ha quedat en mans dels empresaris en lloc d’anar als treballadors i treballadores que fan la feina.

 

Etiquetes: , , ,

Pobresa i precarietat a Europa

untitled.bmp

Acabo de llegir la notícia que segons Adecco i l’escola IESE caldrà crear més treballs a temps parcial per als joves catalans a fi de reduir la seva taxa d’atur que es preveu s’incrementi en el proper any. Aquesta idea és un tant antiga: ja es va intentar posar en marxa fa uns quants anys a fi d’ “incorporar” dones al mercat laboral, encara que a l’informe Adecco-IESE sembla una novetat. El que no diuen és el baix grau de satisfacció de les persones que a l’Estat espanyol tenen aquest contracte, ni el salari que cobren: normalment, els treballs parcials signifiquen sous parcials, que mantenen la dependència econòmica i de vida de joves i dones. En lloc de reduir la jornada laboral per a tothom mantenint els salaris, les empreses i els seus “gurús” proposen contractes precaris, a termini o a temps parcial, que disminueixen els sous de les persones treballadores i incrementen en molt els beneficis empresarials.

Així, a Europa es viu com una realitat important i en creixement el nombre de persones amb contracte laboral però que segueixen sense sortir de la pobresa. Per al 2005 Eurostat calculava que a tota la EU-25, malgrat tenir un lloc de treball, hi havia 14 milions de persones pobres, front els gairebé 7 milions de persones pobres a l’atur.

Com a dada suplementària, la taxa de pobresa de les persones amb contractes temporals era 3 vegades més alta que les que tenien contracte fixe (Comissió Europea 2005b: 193).


I ja que parlem de pobresa a Europa:

Les darreres dades sobre pobresa a la UE indiquen que el 2005 es mantenia l’increment de la mitjana del 2004 fins el 16%, amb valors màxims del 21% per Polònia i Lituania, Grècia, Espanya i Irlanda en el 20%, i Portugal i Letònia en el 19%. En canvi, els valors mínims els presentaven Suècia, amb un 9% i la República Txeca, amb un 10%.

Front a una taxa mitjana per la UE-25 i per adults homes del 14% i per dones del 15%, la taxa per infants de menys de 16 anys puja fins el 19%, la mateixa de les persones de més de 65%.

Sembla, doncs, en base a les dades d’Eurostat-Database (novembre 2007), el risc més alt de pobresa està a la infància, a la tercera edat, en els contractes en precari i a l’atur. Pel que fa als infants de la UE-25, pràcticamente un de cada cinc infants de menys de 16 anys de mitjana viuen en llars pobres, encara que en el cas d’Espanya, Itàlia, Polònia i Lituania, en són més: un de cada quatre.

 
1 comentari

Publicat per a 26 Desembre 2007 in Benestar, Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , ,

Les diferències de renda a la Unió Europea

ricos-pobres.jpg

EUROSTAT, la Oficina estadística de les Comunitats Europees, ha publicat a mitjans d’aquest mes les diferències de PNB entre els països que formen la Unió Europea. Malgrat la malfiança que cal tenir a les estadístiques –i al que mesura realment el PNB– les diferències són tan espectaculars que les reprodueixo en el benentès que en tots aquests països hi ha situacions de millor o pitjor repartiment de la renda entre la seva ciutadania, i no necessàriament en els països més rics hi ha més igualtat, o a la inversa. El PNB per habitant s’ha comptabilitzat en paritat de poder de compra, però tot i així la diferència entre els països membres de la Comunitat va del 37% al 280% en torn al PNB mitjà de la UE27 per al 2006.
Luxemburg és el país que presenta el nivell més alt: dues vegades i mitja per sobre la mitjana, –malgrat els sous pagats als treballadors i treballadores immigrants, en gran mesura portuguesos, que hi treballen– Irlanda ha fet en pocs anys un salt espectacular i es troba prop del 50% per sobre de la mitjana, i Holanda, Àustria, Dinamarca, Suècia i Bèlgica estan entre un 20% i un 30% per sobre de la mitjana.
Regne Unit, Finlàndia, Alemanya i França superen la mitjana entre un 10 i un 20%, en tant que Espanya, Italia i Grècia donen els valors mitjans.
Per sota de la mitjana podem veure a Xipre i Eslovènia, amb un 10% inferior, i la República Txeca, Malta i Portugal entre un 20 i un 25% per sota. Hongria i Eslovàquia estan més avall, en un 35% per sota de la mitjana, i Lituania, Letònia i Polònia entre el 40% i el 50% per sota. Els països amb un nivell més baix són Romania i Bulgària, un 60% sota la mitjana.

Evolució en tres anys i amb altres països:
En les dades que segueixen a continuació per als anys 2006, 2005 i 2004, i sempre basats en la paritat de poder de compra, podem comparar el PNB per capita dels 27 Estats Membres de la UE, els tres paísos candidats, els tres països de la EFTA i els 4 dels Balcans occidentals, tot i advertint que la paritat del poder de compra (PPC)
es una referència artificial que permet eliminar els diferencials de preus entre els diferents països.
PNB per habitant en Paritat Poder de Compra UE 27 = 100
Anys: 2004 2005 2006
EU27 100 100 100
Àrea Euro 111 111 110
Bèlgica 121 121 120
Bulgària 34 35 37
República Txeca 75 77 79
Dinamarca 126 127 126
Alemanya 117 115 114
Estonia 57 63 69
Irlanda 142 144 146
Grècia 94 97 98
Espanya 101 103 105
França 111 112 111
Itàlia 107 105 103
Xipre 91 93 92
Letonia 46 50 54
Lituania 51 53 56
Luxemburg 254 265 280
Hongria 63 64 65
Malta 77 77 77
Holanda 130 131 131
Àustria 129 129 128
Polònia 51 51 52
Portugal 75 76 75
Romania 34 35 39
Eslovenia 85 87 88
Eslovàquia 57 61 64
Finlàndia 117 115 117
Suècia 125 124 125
Regne Unit 122 120 118

Croacia 49 50 52
Ex-Rep. Iug. Macedònia 27 28 28
Turquia 29 29 31

Islàndia 132 135 130
Noruega 165 180 186
Suïssa 135 134 135

Albània : 20 21
Bosnia-Herzegovina : 25 26
Montenegro : 30 33
Sèrbia : 33 33
: dades no disponibles

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Desembre 2007 in Economia crítica, Europa, Igualtat

 

Etiquetes: ,

 
A %d bloguers els agrada això: