RSS

Arxiu d'etiquetes: Unitat d\’esquerres

Seguir de prop la “IX Asamblea d’IU”

bannertwitterasamblea.gifNo és solament que la premsa no ens faci massa cas: és que a més, aquest cap de setmana tindrem la dura competència de la gran esceneficiació que es farà a Washington sobre la refundació (o no) del capitalisme, i els 7 minuts de glòria (o no) del discurs del President Rodríguez Zapatero que segurament aniran repetint i glosant fins que ens l’aprenguem de memòria… seguit d’un temps “equitatiu” de pantalla per Mariano Rajoy.

Cada vegada sembla doncs més oportuna la iniciativa d’un grup de companyes i companys bloggers d’Izquierda Unida i el seu entorn. Per primer cop, amb treball militant, s’ha establert un sistema de twitter que ja està en funcionament. Aquest servei estarà relacionat amb els més de 30 blocs que seguiran l’Assemblea en directe i que podreu anar consultant a IloveIU.

Per a més informació, vegeu el bloc del company ceronegativo.

Fins la tornada!

 

Etiquetes: ,

La V Assemblea d’EuiA i la IX d’IU

En el blog del company Hugo Martínez Abarca podeu trobar el post “unidad por el cambio (IUlogía)” que saludo i recomano llegir. El company Iñaki Escudero afegeix que a més dels continguts necessàris cal també Llealtat… Jo hi estic d’acord, naturalment, però desprès d’haver viscut l’Assemblea d’Euia, crec que comencen a perdre sentit bona part dels condicionants, matitzacions i precaucions que l’amic Hugo detalla… quan s’ha viscut una Assemblea com les de temps enrrera, quan també anaven mal dades, i el crit de “visca la classe obrera” unificava –com el passat cap de setmana– una Assemblea plural, pensaria potser, si fos del ram de l’amic Toni Barbarà, que cal evitar una certa hipocondria.Intento explicar per què ho veig així en el comentari que li he fet al seu bloc i que diu:

“Hugo, tu entrada me ha hecho pensar en las reflexiones siempre olvidadas del feminismo sobre temas importantes: por ejemplo, la diferenciación nada baladí entre “iguales” o “idénticas”… Tal como lo planteas en algún momento, podría parecer como si la unidad se tratase de un tema no de igualdad, sino de una identificación amputadora en la que ya nada diferencia a nadie, ni las culturas políticas de procedencia, ni las organizaciones y su historia. Estoy contigo que esta sería una falsa igualdad: pero sería además, un atentado democrático. La primera cuestión que te planteo es que para que haya unidad, todos y todas nos debemos reconocer como iguales, en el sentido más fuerte del término. Nadie es superior a nadie, nadie puede mirar a nadie por encima del hombro. La segunda, que nos oponemos a proponer y secundar una política de vacío que nos conduciría ¡maldita la gracia! a una falsa unidad de “idéntic@s” : respetar los perfiles propios, quién habla y por qué lo dice, y escuchar a las personas sin la apisonadora preparada para quitarles todo relieve. Y junto a eso, honestidad, generosidad y el sentido del deber de que las izquierdas estamos para servir –más que nunca– en estos momentos, y no para servirnos o ser servidas… Algo importante dijo al respecto Rosa Luxemburg. Y lo que no dijo, pero ya empieza a ser demasiado evidente, es que hace falta con URGENCIA una IU fuerte, unida, atrevida, políticamente acertada y pegadísima al terreno (la IU que nos enseñó Seseña).”

Finalment, per un bon i curt relat de l’Assemblea d’Euia, us convido a llegir el Bloc Historic de Sandro Maccarrone.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Novembre 2008 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , ,

Sobre Gramsci i el dret d’autodeterminació

gramsci.jpeg

En els dos dies que han passat des del post anterior hi ha una trista novetat de la que no em vull sentir obligada a parlar. En canvi, em sembla constructiu recollir els comentaris rebuts sobre pactes, sentiment nacional i unitat d’esquerres, amb noves aportacions sobre el dret d’autodeterminació i algunes reflexions sobre Gramsci.
Sobre la normativa electoral i les seves conseqüències, l’ Elena opina “que propugnar que governi la llista més votada, no només va en contra de la nostra llei electoral sinó que també propiciaria el bipartidisme i les majories absolutes” i Antoni-Italo que “històricament les esquerres sempre han obtingut millors resultats en les grans àrees urbanes per la seva composició específica de la divisió social del treball” i que al temps que cal fer una reforma de la llei electoral per garantir major porporcionalitat, (en la seva opinió “seguir amb l’actual llei electoral no només no serveix per corregir el desequilibri sinó que el legitima i l’augmenta) també fan falta polítiques d’equilibri territorial (millorar les línies de rodalies de renfe, millors infrastructures i equipaments als municipis de fora de l’àrea metropolitana, i impulsar un desenvolupament industrial més equilibrat”.
Jordi Ribó i Flos fa una reflexió més política en el sentit que l’equilibri existent entre sentiment nacional i sentit de classe en temps de l’Assemblea de Catalunya “no només existia sinó que era a més un element de cohesió en el sí de la classe obrera, que identificava la construcció nacional amb la cohesió de classe”. En Jordi, veterà dirigent de CC.OO., pensa que l’equilibri es va trencar amb el primer govern democràtic a la Generalitat, amb el pacte CiU-ERC i la ruptura del PSUC. Val a dir, però, que l’Esquerra Republicana d’aquell temps, dirigida per l’actual president de la Borsa de Barcelona Joan Hortalà, tenia diferències considerables amb l’actual ERC.
En Gerard introdueix el dret d’autodeterminació, i opina que el “gran problema que tenim en aquest país és que una part de les esquerres (ICV i PSOE) tenen una vena lerrouxista molt gran, fins i tot més gran que el sentiment d’esquerres. Per això no s’han fet polítiques de construcció nacional clares a més de polítiques progressistes i per això ara hi ha muntat tot aquest enrenou. Afirmar amb vehemència el DRET d’autodeterminació d’un poble de l’altra punta del món i no fer-ho clarament i reiterada amb el poble català, tot girant als ulls a la seva dissolució com un terròs de sucre, sols té un nom, amiga Àngels: HIPOCRESIA.”
Estic d’acord amb l’amic Gerard en no transigir amb les hipocresies, i segurament ara ens ho podem permetre menys que mai. En relació al lerrouxisme, crec que la ruptura del PSUC va donar facilitats a la creació de minories lerrouxistes en partits d’esquerres, però aquest darrer any Ciutadans se n’ha encarregat de fer una primera neteja, vinculant precisament aquest suposat “lerrouxisme” d’esquerres amb la seva matriu política en el PP. Podem seguir parlant-ne, perquè hi ha partits i persones que mai han deixat de defensar el dret d’autodeterminació fos on fos –en circumstàncies favorables i adverses—i a més vindrà molt a tomb en la discussió que s’acosta sobre la mini-Constitució europea “à la Merkel-Sarkozy”….

Sobre la lluita per l’autodeterminació en Jordi creu que cal vincular-la a la lluita per una societat diferent, sense explotadors ni explotats… Coincideixo plenament en la primera part de l’enunciat, perquè forma part de la lluita contra la desigualtat i l’explotació però per portar-la a terme calen, en paraules d’ Antoni-Italo governs d’esquerra amples i plurals: “L’esquerra no pot governar amb el 51% dels vots. No perquè no sigui legítim, sinó perquè difícilment es té el poder polític necessari per tirar endavant les propostes d’esquerres. Cal recordar els dos “allargaments” (econòmic i societat civil) que planteja Gramsci en els quaderns. I un 51% dels vots difícilment dona la garantia d’un marge de força prou gran en la societat civil per contrarestar la mancança (de força) en l’econòmic. Per tant malgrat aquest 1% s’està en minoria.” Prova palpable del que diu l’Antoni-Italo és que en el Cercle d’Economia ja es donava aquest any a Rodriguez Zapatero per cadàver polític… (Esperem que amb el mateix encert que l’any passat es deia del senyor Rajoy…)
Toni Salado parlava fa uns dies en el seu blog de la coincidència de Gramsci amb el president xilè Allende, el qual va dir “que entre respectar la virginitat de l’ortodòxia i fer les coses, sempre es quedaria amb la segona, és a dir, que la pràctica quotidiana ha de ser la prova de foc de la validesa d’un pensament, i no al contrari, deformar la realitat, falsejar-la, per encabir-la en el corsé ideològic preestablert.”. Aquest repte en majúscules que es feia Allende està a l’aire i Sandro Maccarrone trenca sectarismes inútils quan planteja que Gramsci ha fet “l’aportació més fonamental a la teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista.(…) en aquests països, l’alt nivell de desenvolupament de la societat civil i dels elements culturals comporten una sèrie de conseqüències com la superació dels esquematismes en la relació entre estructura i superestructura, o la famosa metàfora de la guerra de maniobra i guerra de posicions.” Com Gramsci va escriure, si una classe social (qualsevol, la que sigui) vol ser la dominant en les condicions del nostre temps ha d’anar més enllà dels seus propis interessos “econòmics-corporatius”, i exercir un liderat moral i intel•lectual, amb aliances i compromisos amb altres forces. D’aquesta unió Gramsci en deia bloc històric. I els partits haurien de saber no sols quina classe social representen, sinó quins altres partits són els que ajuden a formar, sense falsos emmirallaments, el bloc històric.
Antoni Puig Solé recorda que quan es varen descobrir els Quaderni de la presó de Gramsci va quedar palesa, per si algú encara ho dubtava, la capacitat d’elaboració teòrica que el marxisme conservava. Tot i així, prefereixo acabar amb un tros d’una carta que Gramsci va enviar, des de la presó, a la seva dona Yulca, i que a en Toni Salado i a mi ens emociona: “Quantes vegades m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals. No tindrà això un reflex en la meva vida militant? No esterilitzarà ni reduirà a un mer fet intel•lectual , a pur càlcul matemàtic, la meva qualitat revolucionaria?”

 
2 comentaris

Publicat per a 6 Juny 2007 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

De pactes, crisi, sentiment nacional i unitat d’esquerres

Pi de les tres branques

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament… En aquest sentit, no veig en millors mans l’Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball… (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)

 
5 comentaris

Publicat per a 4 Juny 2007 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: