RSS

Arxiu d'etiquetes: Xavier Lleonart

De la demagogia y otros descalificativos habituales

imageXavier Lleonart Martínez, Vicesecretario General de Metges de Catalunya contesta un editorial publicado en el Diario Médico con el título “Cierre estival de camas y otras demagogias estériles” que consiguió suscitar nuevas indignaciones (si es que aun era posible) o decantar hacia la protesta e insumisión a quienes seguían creyendo en la supuesta “neutralidad” de unas medidas-recorte que, en su raíz y causalidad, poco o nada tenían que ver con la eficiencia. Después de conocer personalmente a X. Lleonart en unas Jornadas muy interesantes sobre “Construir la sanitat…” le agradezco de manera especial que me permita reproducir sus argumentos en este blog, y sólo me atrevería a comentarle que más que “servicios públicos de excelencia”, lo que la ciudadanía defiende ya, en estos momentos y a esta altura del saqueo, son unos servicios públicos tan universales como vitales que permitan seguir habitando una sociedad que respeta los derechos humanos y que, con su precariedad o ausencia, no pongan en peligro la convivencia y la democracia. Comparto la indignación de X. Lleonart y agradezco su labor, su amistad y confianza… y les dejo con sus palabras:

image

“Leo un interesante editorial de Diario Médico titulado “Cierre estival de camas y otras demagogias estériles”. Reconozco que, sin un profundo conocimiento de los intestinos del sistema sanitario, puede resultar un análisis moderado y convincente. No obstante, ése no es mi caso y quisiera transmitir una lectura alternativa a la situación que se está viviendo en la sanidad catalana respecto al cierre de camas y la restricción de recursos dedicados a la asistencia.

En el citado editorial, todos los términos con connotaciones negativas (demagogia, poco honesto, fracaso, instrumentalizar, etc.) aluden a los profesionales y usuarios que protagonizan las protestas, mientras que los conceptos con connotaciones positivas (consenso, sentido común, lógica, etc.) se asocian a las bondades de las medidas gerenciales. Es la opinión del diario, legítima y respetable, sobre la cual destaca por encima del resto la idea de la demagogia.

Bajo mi punto de vista demagogia, entendida como la degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder, es la introducción de conceptos grandilocuentes y biensonantes, propios de las más prestigiosas escuelas de negocios, en el entorno de la sanidad pública. “Compra selectiva”; “Planes de choque”; “Productividad sanitaria”; “Economías de escala”. Nomenclaturas de las facultades de Economía que nada tienen que ver con la reclamada lógica científica ni con los criterios clínicos, sino con instrumentos financieros que convierten la sanidad en un objeto más del mercado.

También se puede calificar de demagogia la trivialización de la situación de las camas hospitalarias aludiendo al cierre habitual de cada verano, pero obviando que los cierres se añaden a la desaparición estructural (definitiva) de camas en los últimos cuatro años que ha provocado situaciones de colapso, muy especialmente en los servicios de urgencia, y un crecimiento descontrolado de las listas de espera con 180.000 pacientes pendientes de intervención, algunos de ellos con demoras superiores a los 2 y 3 años.
Las actuaciones basadas en las evidencias deben basarse en eso, en las evidencias. Y son una evidencia los colapsos sufridos en las Urgencias del Hospital de la Vall d’Hebron con 40, 50 y 60 pacientes pendientes de ingreso, algunos de los cuales acumulan hasta cinco días de espera, a menudo en condiciones indignas. Y de nuevo, las evidencias demuestran que la apertura de camas mejora ostensiblemente el drenaje de pacientes.

Pero en lugar de aplicar lo que parece una medida de coherencia, la dirección del hospital decide cesar al jefe de servicio, Xavier Jiménez, por denunciar públicamente la situación. Una ignominiosa represalia frente a la que no cabe más que la solidaridad y la admiración.

El editorial de este diario dice acertadamente que “la sanidad se está instrumentalizando en beneficio de la propia ambición política”. Es hora de dejar de usar la sanidad como arma arrojadiza, es hora de desligarla de los intereses empresariales y económicos y dar prioridad al único criterio indiscutible, el criterio clínico. La sanidad es un servicio público fundamental y ni puede ni debe tratarse como una cuenta de resultados. La sociedad exige unos servicios públicos de excelencia y para ello destinamos buena parte de nuestros tributos. Mientras el gasto sanitario en calidad y recursos para la asistencia no se discute, sí que generan más rechazo los recursos que se desvían del uso puramente asistencial. Los usuarios no pueden entender que falten camas pero que en cambio se mantengan cargos en estériles consejos de administración debidamente remunerados, que se abonen dietas por asistir a reuniones inútiles o que muchos políticos se desplacen en costosos coches oficiales.”

 
2 comentaris

Publicat per a 14 Juliol 2014 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , ,

Qui mana a la sanitat catalana, com la desmunta, i com ho patim…

La gent que lluita per la sanitat pública a Catalunya cerca arguments i maneres enginyoses per fer-nos adonar com aquesta gran estafa de les privatitzacions, les retallades sense ànima, vulneren els nostres drets i responen a interessos espuris que ens costen molt i molt cars. Les portes giratòries amb Boi Ruiz com a protagonista tenen quelcom d’astracanada sinistre, però les conseqüències, com s’exposen a continuació, del desmantallament de la sanitat pública són desastroses per Catalunya:

caja o ataudEscriuen Isabel Vallet, Diputada de la CUP-AE i Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, que la política actual del Govern consisteix en escanyar poc a poc els centres públics i fer-los progressivament més ineficients. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, la seva intenció és la de vendre els centres públics a grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. Tota aquesta maquinació per desposseir-nos de la sanitat té de fet un transfons què va més enllà de Catalunya: respon a una planificació que s’està negociant en secret entre els més poderosos dels Estats Units i la Unió Europea, amb el vist i plau de les troikes-antipersones, i que poden llegir a Análisis desde la Sanidad de la Asociación Transatlántica para el Comercio y la Inversión (TTIP).

Per això té molt sentit que, segons els autors de l’article, la Conselleria de Salut estigui complint fil per randa les línies d’actuació suggerides a l’informe “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, elaborat l’any 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC)… (oi que les coses ja lliguen?):

Entre les instruccions donades per la multinacional, Vallet i Lleonart destaquen:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

… i per això la concentració de serveis sanitaris que s’estan engegant a Lleida i Girona.

Com a segon punt de la seva anàlisi, ens recorden les fortes retallades en els seus pressupostos, que arriben a comprometre la viabilitat del centre. I ens donen dades: Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16 %). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

I què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Vallet i Lleonart ens donen l’exemple més paradigmàtic a Catalunya: “La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros el 2010 a 126,9 milions el 2012 un increment del 78%”. i encara, un parell d’exemples més: L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts al 2010 a 217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar l’any 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3401 malalts l’any 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa: la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

I continuen denunciant:

“Ara, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del Conseller, és un altre nínxol de negoci per la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant-los la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertència que, de no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la mateixa Administració, fet que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Tot i que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria eixugar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ratios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ratios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobre tot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i dels altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

L’objectiu final d’aquesta política sembla ben clar: escanyar poc a poc els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar a la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. És a dir, quelcom similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també en tenim experiència.”

Vallet i Lleonart acaben l’article dient que o bé es capgira la situació o farem tard: de la sanitat pública no en quedarà res. I perquè vegin que en el fons les coses no estan de cap manera per fer-hi broma, i fins a quin punt la injustícia social amb biaix de salut provoca malaltia i morts prematures a gran escala, poden llegir a Dempeus amb unes declaracions de Michael Marmot de les que ja ens en havíem fet ressò a Dempeus i a Punts de Vista, però que cal no oblidar.

 

Etiquetes: , , , , ,

Dos models sanitaris cara a cara

Construim la sanitat
.
Un video i una proposta per la salut i per demuntar els tinglados i les mentides de Boi Ruiz i els seus amics de la sanitat privada que diuen, ben contents, que “el nostre benefici és la teva salut”. Per construir el sistema que ens cal, escoltin a Isabel Vallet… i comparin amb el que el conseller intenta respondre. I ja que en el video en Boi Ruiz es queda amb la darrera paraula (privilegis de ser conseller), acabem de desmuntar entre totes i tots els interessos “privats” i defensem la salut i la sanitat públiques a la Jornada del 22 de febrer.

Les companyes de la CUP, amb molta altra gent, creuen que el que està passant a altres països ens pot ajudar a decidir què volem per casa nostra. I les teves reflexions, amb les de Carme Borrell, Nines Maestro, Carles Muntaner, Elena Montserrate, Xavier Lleonart, Montse Pineda i la gent de Dempeus poden contribuir a una Jornada BONA per la SALUT.
.

JORNADES | Construïm la sanitat als Països Catalans

Dissabte 22 de febrer · Barcelona · Cotxeres de Sants

# 10h | Models de Gestió Sanitària. Conseqüències de la incidència de l’agenda neoliberal en la gestió de la Sanitat. Canadà, Veneçuela i Anglaterra

– Isabel Iturria: Ex-ministra del Poder Popular per a la Salud del Govern Bolivaria de Veneçuela, metgessa especialista en Medicina Interna i Cardiologia.

– Eóin Clarke: Fundador de Labour Left i editor del Red Book 1 & 2.

– Tania Aguilar Guerra: Vicedirectora General de la Escuela Nacional de Salud Pública de Cuba.

– Carles Muntaner: Catedràtic de la Faculty of Nursing i de la Dalla Lana School of Public Health de Toronto.

# 12h | Determinants socials de salut. Diferències sistemàtiques en salut a causa de les estructures socials.

– Montse Pineda: Activista per la Sanitat Pública i feminista.

– Carme Borrell, Laia Ollé i Albert Espelt: Membres del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut (GREDS) – Employment Conditions Network (EMCONET) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

# 16h | Bases d’un Nou Model Sanitari. Punts clau en la construcció d’una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat.

– Àngels Martínez Castells: Doctora en Ciències Econòmiques i Presidenta de Dempeus per la Salut Pública.

– Elena Montserrate: Metgessa de familia i militant d’Endavant OSAN.

– Nines Maestro: Membre de CAS Madrid (Coordinadora Antiprivatización de la Sanidad) i de Red Roja.

– Xavier Lleonart: Metge Adjunt de Cirurgià d’Urgències de l’Hospital de Terrassa.

# 18h | Estratègies de lluita i canvi. Debat sobre com afrontem la lluita contra la privatització de la sanitat.

Per saber-ne-més: https://www.facebook.com/events/1411240019118590/?ref=22

 
2 comentaris

Publicat per a 24 gener 2014 in Salut, Uncategorized

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

 
%d bloggers like this: