RSS

Arxiu d'etiquetes: xenofobia

Dones contra la xenofòbia

Tenien que ser les dones (en aquest cas, les d’Igualada) les que havien de denunciar amb arguments, valentia i humor, l’actitud racista, incívica i inhumana d’uns quants elements que s’apleguen entorn de la Plataforma x Catalunya. Ja el juny de l’any passat ho varen aconseguir donant una lliçó de ciutadania que ha donat la volta al món, i avui, estic segura, tornaran a deixar en ridícul els talibans de l’odi ultranacionalista, de la xenofòbia més perillosa.

image

La “ciutadana Dempeus” Maribel Nogué ens avisa d’aquesta nova befa que els neo-feixistes de PxC des han anunciat per avui, divendres, sota la forma ja clàssica de recollida d’aliments “pels de casa” al Barri de Fàtima d’Igualada, oferint a canvi –i com a reclam- “pa amb pernil” (tan del segle XVI com són) com a forma d’excloure (o fer exorcisme, amb les seves escasses neurones medievals) i de forma ben visible a totes les persones que professen la religió musulmana i per tant no mengen porc. El sarcasme és que ho consideren “una Festa de la Solidaritat” tot i que no poden estar més lluny ni del concepte ni de la pràctica solidària.

I segueix explicant la Maribel Nogué que no és la primera vegada que el PxC es troba amb una resposta per part de qui considera que les seves “paradetes” atempten contra els drets humans i la dignitat de les persones. Ja al mes de juny, a iniciativa de la Fundació SocioCultural ATLAS, un grup de persones (moltes d’elles nouvingudes i bàsicament dones) feien la seva aportació solidària -i sense discriminació- a la parada instal.lada a l’exterior del Mercat de la Masuca i presidida pel Secretari General d’aquesta formació política i regidor a l’Ajuntament d’Igualada Robert Hernando. Aquests fets varen quedar enregistrats en un vídeo que ha aconseguit que el compartissin milers de persones demòcrates i solidàries de debò a tot el món:

És cert que els efectes de la crisi-estafa colpegen fortament la vida de moltes persones: la gran pèrdua de llocs de treball que s’ha produït els darrers temps, l’abocament massiu a un atur que despenja del mercat de treball ingents col·lectius de persones expulsades en una edat massa gran per trobar feina i massa jove per poder jubilar-se dignament, l’èxode obligat de joves que han estudiat i que s’han de buscar la vida a d’altres indrets, la pèrdua generalitzada d’un nivell salarial que volen reduir fins i tot per sota del Salari Mínim Interprofessional, les retallades en educació (sobretot la gradual eliminació de les Escoles Bressol, beques i ajuts de menjador), la promoció de la sanitat privada en detriment de la pública, la reducció d’ajuts a la dependència i d’altres prestacions socials, han fet que els índex de pobresa s’hagin incrementat fins a extrems humiliants per qualsevol societat que es vulgui situar en el mapa com a independent i entre les més avançades. Però també és cert que la pobresa no distingeix per raons d’origen: hi ha persones necessitades procedents de totes les classes socials, cultures i religions. Les persones que treballen en organitzacions d’ajut, tant les que ho fan des de la vessant professional a través de les institucions com les que hi dediquen el seu temps des del voluntariat, ho palpen cada dia, i rubriquen la dramàtica situació que viuen moltes famílies. El que passa és que la seva feina es multiplica mentre que els recursos institucionals es redueixen, no podent arribar a tot arreu havent de dir sovint – i amb impotència- que no.

I ara, explica la Maribel, se’ns ve a sobre una nova vexació: Per rebre ajut, caldrà un carnet de pobre. Perquè ens han dut a una societat on obliguen gairebé a rivalitzar entre pobres de solemnitat i pobres que no arriben a final de mes, tant per poder pagar els subministres bàsics (energia, aigua o el mateix habitatge) o simplement per alimentar la seva gent.

Estic d’acord amb la companya Nogué que aquestes polítiques que pretenen institucionalitzar la pobresa són un pecat: les situacions de pobresa han de ser sobrevingudes només de forma puntual, mai poden esdevenir cròniques i mantenir-se estructuralment en una societat que tingui una mica de respecte per sí mateixa. És la cara més hipòcrita de la solidaritat, la que està basada en una mala entesa “caritat cristiana” que, pagant un cert delme, té la consciència neta per continuar mantenint un privilegi basat en la injustícia. Cal ajut i suport, sí, però cal –alhora- denunciar les injustícies i els seus responsables promovent polítiques.

“La solidaritat és la tendresa dels pobles”, han deixat escrit els pobles germans de llationoamèrica, per això la campanya “Primer els de casa” que promou PxC és especialment insultant i atempta contra els drets fonamentals, consagrats -entre d’altres- per l’article 14 de la Constitució espanyola (la igualtat davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raons de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social) per la que es regeix la democràcia que tenim i que se’n valen per proclamar valors absolutament contraris.

Per tot plegat, també avui, a Igualada, les dones diran NO a la confrontació per raons de cultura o religió, i barreran el pas a qui vol confrontar-nos fins i tot en la pobresa per raons de religió. Los dones no permeterem cap actitud que doni a la solidaritat un sentit pervers, i menys des d’una actitud paternalista que pretén donar solucions emmetzinades.

Si vols saber-ne més de la Maribel i el que pensa, pots escriure-la a : maribelanoia@gmail.com

 

Etiquetes: , , , , ,

Las personas inmigrantes y la sanidad universal o el bofetón del Tribunal Constitucional a Rajoy

inmigrantes-cayucos Las buenas noticias andan escasas, sobre todo en el campo de la salud. Por eso vale la pena destacar que el Tribunal Constitucional ha dado un severo revés a la política xenófoba del Gobierno de Mariano Rajoy que atenta, además, contra la salud pública, como ya habían denunciado organizaciones como Dempeus per la Salut Pública, el CAPS y la IPP, entre muchas otras en Catalunya.

Precisamente ayer, día de la migración, Médicos del Mundo reclamaba que el Estado asumiera su responsabilidad para asegurar el derecho universal a la salud, y hacía explícito, una vez más, su compromiso frente a la exclusión. Hoy podemos alegrarnos con Médicos del Mundo y tantas y tantas personas que defienden la salud pública y los Derechos Humanos que el Tribunal Constitucional avale la atención sanitaria universal y considere que el derecho a la salud, que consagra la Constitución, debe prevalecer sobre el beneficio económico vinculado al ahorro que la discriminación en la atención sanitaria supone. En espera de la sentencia definitiva, el Tribunal Constitucional da una sonora bofetada a Mariano Rajoy rechazando con su doctrina el acceso restringido a la sanidad del Decreo-Ley del pasado mes de abril que excluía a los “sin papeles” de la asistencia normalizada —solo contempla su atención gratuita en urgencias, parto y posparto— y nos hacía retroceder a tiempos menos civilizados. Con sólo la mitad de la argumentación debería bastar para que Mariano Rajoy pidiera perdón y dimitiese de inmediato.

El Tribunal Constitucional explica que todos los poderes públicos deben “garantizar a todos los ciudadanos el derecho a la protección de la salud”, y esgrime que el argumento del ahorro, en el que se basó el Gobierno de Rajoy para limitar la atención sanitaria, no puede prevalecer sobre el interés general de preservar la salud. La “conveniencia de evitar riesgos para el conjunto de la sociedad”, y la importancia de mantener el derecho a la salud y a la integridad física de las personas no pueden verse desvirtuadas “por la mera consideración de un eventual ahorro económico” que, como indican, ni siquiera se ha concretado. El Tribunal Constitucional da pues, la razón a las Comunidades (como el País Vasco, Andalucía y Catalunya) que se habían negado a excluir a las personas emigrantes, fuera cual fuera su situación, de la atención sanitaria.

La organización Médicos del Mundo  considera que “nunca son buenos tiempos para ser emigrante, pero en estos momentos las personas que dejan su país para buscar un futuro mejor en otro distinto se encuentran, además de las fronteras, una situación de crisis económica, de altos niveles de desempleo y de resurgimiento de actitudes xenófobas alentadas por políticas que defienden la exclusión de los migrantes de un número de servicios cada vez mayor”, pero al mismo tiempo saluda que hay personas y organizaciones -cada vez más- que consideran a las personas migrantes como titulares de derechos y que apuestan, además, por que puedan ejercerlos. En España, la retirada de la tarjeta sanitaria a miles de migrantes en situación administrativa irregular ha dejado a estas personas al margen de la atención sanitaria normalizada, pero el trabajo conjunto de profesionales sanitarios/as comprometidos/as, de organizaciones humanitarias y plataformas ciudadanas como “Yo sí sanidad universal” está consiguiendo día a día que muchas de estas personas excluidas por las leyes puedan recibir la atención que necesitan en el sistema público de salud.

No al aparheit sanitarioMédicos del Mundo explicaba que en las Comunidades que aplican el xenófobo Decreto-Ley de abril del gobierno Rajoy, muchos casos de denegación de atención se habían podido paliar gracias a la implicación de personal sanitario objetor, voluntariado y trabajadores y trabajadoras de ONG, y que con su valiente actitud marcaban la diferencia entre la desatención y la atención sanitaria para decenas de personas. Y daban el ejemplo concreto de acceso a los antirretrovirales necesarios para tratar el VIH, o el tratamiento continuado contra la epilepsia, que necesita -mucho más allá ddel servicio de Urgencias- revisiones periódicas y medicación diaria.

Sin embargo, declaraban Médicos del Mundo, la solución de los casos particulares no es suficiente. El derecho a la salud es universal y no debe depender de la nacionalidad de las personas ni de su situación administrativa. Por ese motivo, Médicos del Mundo seguirá exigiendo la restitución de estos derechos a todos los residentes en España. Además, quedan centenares de personas que no están recibiendo la atención que necesitan –sobre todo en las comunidades que aplican estrictamente la reforma sanitaria. El estudio “semáforo de la exclusión sanitaria” que analiza cómo se está poniendo en práctica la reforma en las distintas autonomías puede consultarse en la web www.derechoacurar.org. Ojalá con la sentencia definitiva del Tribunal Constitucional acabe esta falta de equidad en salud  que  deshumaniza nuestra sociedad.

Por otra parte, aunque algunas de las derivaciones de los casos de exclusión por obra y gracia del Decreto de Rajoy, se han resuelto positivamente, las personas que consiguen ser atendidas no tienen cubierta la medicación que precisan, por lo que, dado el elevado coste -especialmente de los tratamientos para enfermedades crónicas- y la ausencia de recursos económicos por parte de este colectivo, existe un riesgo real de falta de seguimiento de los tratamientos prescritos.

A esto hay que añadir que los casos a los que han tenido acceso las entidades que trabajan en este ámbito no suponen el total de los existentes, puesto que muchos de ellos no piden ayuda hasta que su estado de salud está es muy límite por miedo o desconocimiento de sus derechos, lo que hace imposible determinar el alcance real de la vulneración del derecho a la salud de las personas migrantes que se está produciendo en nuestro país. La labor de asesoramiento, acompañamiento y mediación que Médicos del Mundo y otras entidades están ejerciendo ante la Administración en relación a estos casos de vulneración del derecho a la salud ha ido acompañada de la denuncia pública de estas situaciones y de un intenso trabajo de incidencia política.

Ahora, el Tribunal Constitucional, avala sus argumentos con su doctrina. Una buena noticia, finalmente, para la salud pública.

El fantasma de la xenofobia que Rajoy alimenta sin ninguna base

En Médicos del Mundo temen que fomentar la falsa creencia de que los inmigrantes colapsan los servicios de atención primaria y suponen un coste elevado para el sistema sanitario público pueda alentar sentimientos racistas y xenófobos entre la población española, y explican que, en realidad, las personas inmigrantes usan menos el sistema de atención primaria que la población autóctona. Así lo demuestran varios informes como el realizado por la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (semFYC) en 2008.

El informe mostraba que las personas inmigrantes, representando más del 10% de la población residente en España, sólo suponían el 5% de los pacientes de atención primaria, muy lejos de su presencia en la sociedad. Sobre el uso de los servicios de Atención Primaria por parte de inmigrantes en España, el 57,7% de la población española había acudido al menos una vez en el periodo de un año frente al 12,7% de la población inmigrante.

Uno de los estudios más exhaustivos fue el elaborado por médicos de Atención Primaria de Zaragoza. En él se analizaron más de 5 millones de visitas de una población de 473.523 personas (el 11,17% inmigrantes). Según este análisis, los inmigrantes adultos fueron 4,2 veces a la consulta médica por las 6,7 de los españoles.

El estudio de Ángel Alberquilla, técnico de Salud Pública de la Comunidad de Madrid, con datos de 2009, demuestra sin lugar a dudas como todas las partidas estudiadas -consumo de medicamentos, visitas a consulta y hospitalizaciones- indican que las personas extranjeras utilizan menos los servicios sanitarios. Es decir, consumen menos fármacos y visitan menos al médico.

 
4 comentaris

Publicat per a 18 Desembre 2012 in Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

Es objeción, es insumisión: NO es caridad

Imaginen que a los primeros jóvenes que hicieron objeción de conciencia para no hacer el Servicio Militar les hubiesen contestado:” respeto tu decisión. Pero entra en el cuartel, coge el fusil, haz la guardia, y cuando acabes, objetas un ratito….”  Supongo que ya han advinado el por qué del absurdo: según el El Pais, las autoridades sanitarias de Valencia prohíben atender a las personas inmigradas sin papeles -en horario laboral- al personal sanitario de la Comunidad  que se ha sumado a la campaña de objeción.

«La secretaria autonómica de Sanidad, Nela García, dice respetar la objección, pero asegura que los médicos objetores tendrán que atender a las personas que queden fuera del Servicio Nacional de Salud (tras la aplicación del real decreto de abril) en horario extralaboral, con los recursos no públicos, es decir, con recursos propios de las personas objetoras.»

Tan lejanos están estos burócratas que rigen la sanidad pública de los valores deontológicos -e incluso de la propia ética profesional- que devaluan y degradan todo lo que tocan. Así, la señora García dice respetar la objeción, pero no respeta nada. Al contrario, ensucia un acto de dignidad con su xenofobia clasista, y convierte en burla zafia el gesto aleccionador de quienes objetan (más de 1000 en pocos días). Lo que hace el personal médico objetor es defender la SALUD PÜBLICA en el sentido más amplio y más noble. Lo que están impidiendo con su acción es que se establezcan diferencias en el trato a los seres humanos, y proponen -como ciudadanía con propuesta civica- que los derechos sean iguales para todos, en todos los momentos del día. Y que no se creen nuevos ghettos (en este caso para la atención sanitaria) sino que sea libre el acceso a las mismas instalaciones de salud para todas las personas que necesitan ser atendidos por la sanidad pública.
.

Si quienes objetan quieren hacer caridad, o buenas obras, o pertenecer a una ONG (todas ellas cosas muy loables) no esperarán a que la señora Nela García o cualquier otro ser vacuo subido a su cargo (y que no entiende que las personas usen su cabeza para algo más que peinarse) les indique lugar y hora….

La secretaria autonómica de Sanidad, Nela García, debería dimitir de inmediato, iniciando una saga de dimisiones que dejara limpios de asociales los puestos de responsabilidad en la sanidad y en la política. En primer lugar, porque carece de las cualidades humanas que se suponen a cualquier servidora pública… Y en segundo lugar, porque las amenazas de que “los médicos públicos tendrán que arreglárselas con su tiempo y medios si quieren atender a sin papeles” demuestra hasta que punto el sadismo del sistema hacia los más débiles goza de impunidad. Seguramente la señora Nela García ni siquiera se dio cuenta del atentado a los derechos humanos y a la ética de los profesionales-ciudadanos cuando pudo leer su propuesta de verguenza en  letra impresa.
.
Cuando las autoridades sanitarias (y en general, todos los que tienen responsabilidades públicas) se especializan en fomentar la inequidad y defender las políticas contrarias a las necesidades y derechos de la mayoría de la población, se impone una reflexión mucho más profunda sobre la calidad humana de los políticos que nos gobiernan. Jordi Évole en relación a la pérdida de puestos de trabajo, nos ofrece un ejemplo de lo que no debe ser… y que se extiende, naturalmente, a esa señora de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat valenciana.
.

La “CASTA” politica retratada en solo 30 segundos (NO SE LO PUEDEN PERDER) – Jordi Evole from El Oro de los Dioses on Vimeo.

 
8 comentaris

Publicat per a 29 Agost 2012 in Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

e-cristians: el proto-feixisme vaticanista

e-cristians.jpg

Amb el govern CiU han sorgit per la ciutat: són els missatges de la caverna, del vaticanisme terrible amb les dones i amable amb els pedòfils, dels obtusos que van contra la raó i volen jugar amb els sentiments. Els miro-ardèvols que no accepten ni la llibertat d’estimar ni el dret al propi cos, i ens volen inocular la seva ràbia perquè el món evoluciona –i ells es queden enrera, molt enrera. Tant cristians com són, i no dubten en recòrrer a la mentida!

Formen l’equip de les cavernes ràncies, polsoses, de la intolerància, amb la xenofòbia de PxC i dels garcía-albiols que es fan veure i gallejen on la por, l’atur i la marginació sembren barbàries. Ni els avortaments tenen res a veure amb les pensions, ni les persones inmigrades reben cap tracte de favor (al contrari, més explotació, marginació i pobresa) però a ells tant els fa. Insulten la nostra raó amb els seus slogans de claveguera… i a sobre, passada la campanya electoral, encara hem de llegir les seves dèries paranoides en els nostres carrers…

No m’enganyo, no ho faig a cap calent: tots ells tenen una mateixa raó de ser: desestructurar la nostra societat, desestabilitzar la nostra convivència, lluitar contra la nostra possibilitat d’aprendre, informar-nos bé, pensar amb el nostre cap… Volen tormar-nos als temps de l’absolutisme més obscè, aquell en que ni tant sols fa lloc per a l’absolutisme il.lustrat perquè ni tant sols accepten (tan cristians com són) alló de “tot pel poble (encara que sigui sense el poble)”. Ells, de veritat, no volen per al poble rès d’altre que no sigui temença i ignorància.

Les dones, per ells, som poc més que serventes… encara deuen estar discutint si tenim ànima, quan a nosaltres (i al món en general, i per sort!) ja importa ben molt poc el que pensin, si és que pensen….

El perill sorgeix quan el nou feixisme que s’està formant a casa nostra necessita també aquests e-cristians, tant amics del govern CiU, que embruten el nostre paissatge urbà (i volen embrutar també les nostres neurones) amb missatges com aquests:

e-cristians2.jpg

votar

 
3 comentaris

Publicat per a 31 Mai 2011 in Ciutadania/Política, Gènere

 

Etiquetes: , , , , ,

La irresponsabilitat del PP a Catalunya

fullet_pp_badalona_280.jpg

Tot sigui per esgarrapar vots, encara que siguin de la irracionalitat i la xenofòbia. No ha passat el moment en que García Albiol i Alícia Sánchez-Camacho repartien “sense haver-lo vist” el fullet de la imatge per Badalona. Ara ja no dubta en estimular obertament les baixes passions de la ciutadania de tot Catalunya que pot estar ressentida amb la vida, amb una feina precària o a l’atur, i que per tant pot ser receptora dels discursos interessadament mentideers de la xenofòbia. Alícia Sanchez Camacho repeteix a tort i dret que no pensa deixar les persones inmigrades al marge de la campanya electoral. Al contrari, si a més de tot el suc que ja s’les hi treu, poden encara fer guanyar al PP alguns vots de la por i la rancúnia, la Sánchez Camacho no dubtarà en fer-los passar per l’exprimidor, en una campanya que més que dura, serà, sens dubte, bruta, injusta, irresponsable… i massa perillosa

La proposta electoral concreta és que el PP català planteja restringir l’empadronament dels immigrants que estan en situació irregular, establint per a això «un control més gran en la inscripció i exigir a més a més una identificació legal (passaport o permís de residència)». Al marge de les implicacions que això pot tenir per la salut pública entesa fins i tot de la manera més tradicional, al marge del que pot representar com atemptant a l’equitat per la manca d’atenció i escolaritat de fills i filles d’inmigrants, al marge de qualsevol escola democràtica de convivència… el que val és el control policial més estricte de les societats sota sospita.

Però que quedi clar que la Sánchez Camacho del PP no està sola. En aquest enduriment d eles mesures l’acompanya, com a mínim, l’alcalde de Vic de CIU per Unió Democràtica, Josep Maria Vila d’Abadal, que ja ho va intentar posar en pràctica amb desgavell de Brussel.les inclòs i una de les habituals ficades de pota de l’eurodiputat Ramon Tremosa. Com recorda El Periodico: “El rebuig i la polèmica que va generar aquest anunci va fer que l’ajuntament rectifiqués i advertís que el que pretenia en realitat era no empadronar els sense papers. La mesura també va ser durament criticada, fins i tot per part de diversos alcaldes de CiU, i finalment Vic es va fer enrere en les seves intencions.”

Però potser ara, Vila d’Abadal es sentirà menys sol en la dubtosa companyia de Garcia Albiol i la Sánchez Camacho, i tornarà a enverinar la seva ciutat i tot Catalunya per aconseguir que el vot que finalment es depositi a les urnes el 29 de novembre vingui condicionat per la por, l’enveja, l’avarícia, la mentida… Totes les emocions i baixes passions que transformen una ciutadania lliure en aprenents de súbdits mirant de reüll “l’estranger” però, sobre tot, qui és més pobre… i diferent.

I què s’aconsegueix amb aquest tipus de propostes i campanyes? A la meva manera d’entendre, una Catalunya més provinciana, més petita, més resclosa, de molt mal humor i menys habitable… perquè sols aconseguint aquests ambients tancats, irrespirables, de sospita i d’insolidaritat aconsegueixen tirar endavant els seus programes l’alcalde de Vic d’Unió Democràtica i el PP de Catalunya.

 
2 comentaris

Publicat per a 11 Octubre 2010 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

Si haces Huelga, te mando los tanques…

Se preguntaba Rosa Maria Artal desde su Periscopio si era posible un golpe militar para afianzar los mercados… Uno de los orígenes del rumor habría sido la supuesta confidencia de José Manuel Durao Barroso (y el cuarto hombre de las Açores, recuerden!), a John Monks, secretario general de la confederaciòn de sindicatos europeos.  Según Barroso, “la democracia puede desaparecer en España, Grecia y Portugal“ si no aceptamos las medidas de ajuste. Y añadía que  “Los países afectados por la crisis en el sur de Europa podrían ser víctimas de golpes militares o levantamientos populares“. Esta “confidencia” se recogió en prensa extranjera, pero no en la española.

Rosa María Artal considera irónicamente que “la visión de futuro del Presidente Zapatero ha querido ahorrarnos el mal trago: que “los mercados” terminen por imponer su criterio por las armas, según anuncia el máximo dirigente de la UE. Pero es que aquí, los mayores del lugar, ya estamos acostumbrados al ruido de sables para conseguir transiciones en papel couché y democracias de mentirijillas.

Consideraciones al margen –en el sentido de que hay que ser muy facha para decir esas cosas ocupando la Presidencia de la Comisión Europea (claro que muy pocos le votaron para este puesto)– estas actitudes dictatoriales se avienen con el linchamiento mediático y político de los trabajadores del metro de Madrid, y otras actitudes tan clásicas de la derechona como las declaraciones de Esperanza Aguirre o Intereconomía sobre la huelga, o la Cospedal cada vez que abre la boca… Y que parecen haber contaminado en parte a Carles Francino en la SER, que ha informado textualmente: “Los periodistas italianos irán a la huelga el 9 de Julio (es en protesta por la llamada “ley mordaza” de Berlusconi) y ¡dos días antes!… ¡Los Sanfermines!”

Rosa Maria Artal considera que mientras en páginas extranjeras es posible ver protestas por lo que ya se califica de terrorismo financiero –económico diríamos ella y yo- aquí nos entretenemos con esos valores patrios tan sentidos: irnos de vacaciones (quien pueda) correr delante de los toros… y obnubilarnos con un mundial que nos hace a todos, por lo menos, algo menos inteligentes.

Por eso no me extrañó nada leer en Tierra de Genistas que quien lo escribe siguió ayer la imagen de España Paraguay por la 1ª y el audio por la CADENA SER, y antes, Alemania Argentina por la misma emisora de radio. Y declaraba:

“Estoy entre el asco y el pavor: el periodismo deportivo y los comentaristas de todo sitio están alimentando una xenofobia repugnante y peligrosa que algunas personas aceptan con aplastante obediencia.
Francamente, si no fuera por lo que me están haciendo reflexionar sin que me mueva del escritorio, debería apagar estos massmedia perversos que cultivan y afianzan una cultura vergonzante.
Las dictaduras no aprovechan el fútbol en su beneficio, el fútbol les pertenece.
Sé que me ganaré más de una opinión en contrario, sólo te pido que hagas memoria y te sugiero que estés alerta.
¿Ganará Alemania y la política neocon se impondrá hasta en el césped para admiración de la plebe o nos regalarán la ficción de ganarles?”

Yo por mi parte todavía recuerdo una aleccionadora conferencia de Hans Dietriech Genscher, entonces ministro de Asuntos Exteriores y vicecanciller alemán (debía ser por el año 90 o 91) cuando vino a explicar a la Universidad Menéndez y Pelayo en Barcelona qué Europa quería su Gobierno. Nos dijo: “de Gibraltar a Vladivostok”, como pueden apreciar,  mucho más allá de los Urales… y les aseguro que sonaba muy parecido al  “Deutchland, Deutchland über alles”…

Ver también: Rumanía, el IVA y los planes de ajuste en la Unión Europea

 
7 comentaris

Publicat per a 4 Juliol 2010 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Coses estúpides fetes per gent estúpida

sirius-keynes.jpg

Keynes sabia construir grans aforismes, a l’estil d’Oscar Wilde. La gràcia de Keynes és, però, que la majoria tenen a veure amb l’economia (coses de l’ofici!). Entenc perquè hi ha tanta gent, des de fa tants anys, que el volen ben mort i enterrat, a ell i al seu pensament… No ho aconsegueixen, però, perquè fins i tot els marxistes, davant tanta desfeta, estupidesa i rebrot feixista, ens hem posat a defensar, seriosament, que no es prengui el seu nom en va.

Exemples de coses que no haurien de passar en una societat entenimentada (o un calaix de sastre que fa molta, molta vergonya):

– que el senyor Fernández Díaz, amb un atreviment que no fa el cas, demani canviar el nom a l’Estadi Lluís Companys pel del feixista Joan Antoni Samaranch…   (Espero pel seu bé que sigui solament una mostra d’ignorància).

– que el senyor García Albiol, núm. 1 del PP a Badalona, però que viu a Pedralbes, repartís ahir amb Alícia Sánchez Camacho pamflets amb una foto de romanesos d’ètnia gitana impresa amb la pregunta “¿Tu barrio es seguro?” mentre promet que si ell és alcalde “podrem (sic) sortir el barri amb  la seguretat de no ser atracats”, com si ell també visqués al barri de La Salut, com si no fos la marginació, l’explotació i la pobresa que tant bé fomenten les polítiques del PP les que creen inseguretat.  (Veure més detalls a La Ratera).

–   “Està clar que la dreta judicial vol donar-li un cop de mà a la dreta política que està esquitxada pel ‘cas Gürtel’. S’imaginen que a Alemanya un partit nazi proposés processar els jutges del processos de Nüremberg en què es va jutjar a la jerarquia del nazisme? Allà és impensable, però aquí els fatxes de Manos Limpias i els falangistes volen asseure Garzón per investigar els crims del franquisme. Simplement esperpèntic.”  I això ho denuncia, amb tota la raó del món, una persona tant assenyada com en Joan Josep Nuet

– i en canvi, el senyor Rajoy ens ha anat repetint aquest cap de setmana, a totes les edicions dels telenotícies, que estava “abochornado” per les manifestacions i declaracions de dirigents polítics que posaven en dubte la legitimitat del Poder Legislatiu (des del Tribunal Suprem al Constitucional), sense entendre que els milers i milers de persones que varen sortir al carrer de tantes ciutats d’Espanya i de l’estranger estan “abochornadas” per aquest espectacle indecent que estan oferint els més alts tribunals espanyols… i pel cas Gürtel… i pel PP de Balears… i per la “bona sort” del president de la Diputació Fabra (PP a Castelló)… i per la injustícia del cas Egunkaria amb el jutge com a mínim del tot incompetent que se n’ha sortit xiulant,  i pel doble jóc de la UPM, i per la cara gruixuda de Félix Millet que se n’ha rigut de lo bo i millor de la burgesia catalana (clar, de la que no n’estava al cas, que cada vegada és més clar que Félix Millet empastifava a tot el que es deixava empastifar…!) I, naturalment, pel cas Malaia i la folklòrica… però també per l’alcalde de Vic i els informes que li fan des del despatx del senyor Roca i Junyent….

–  I la cirereta: que per desfer l’empat del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya s’encarregui la propera ponència a un dels membres del Tribunal Constitucional, del tot caducats i agres, que en el seu moment foren nomenats pel PP i que es passa (es passen) pel forro la sobirania dels Parlaments català i espanyol i el referèndum de Catalunya… Aquesta burla és tan descarada que ha aconseguit que el President Montilla fins i tot sembli (potser a la vista de les eleccions) que es despentina!

I si algú es pregunta qué té a veure tot això amb el cartell que gràcies a l’Agència Catalana de Notícies Sírius he penjat a dalt, sols ens cal recordar que: és l’economia, companys i companyes, és l’economia… És l’economia (és a dir, els grans capitalistes) els que en temps de crisi no dubten de treure a passejar el feixisme.

I lo poc que els hi costa si el feixisme sempre s’ens ha passejat per davant els nassos, i nosaltres sense voler (o poder) ni enterar-nos!

 
3 comentaris

Publicat per a 26 Abril 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , , ,

El video que va emocionar ahir Catalunya

Sembla que els guionistes del “Cor de la ciutat” i altres culebrots, en moments donats, fan una anotació al marge del guió en moments especialment tensos o ensucrats , i escriuen: “Catalunya plora” .

Doncs bé, ahir Catalunya, a l’hora de la vaga dels treballador i treballadores de TV3 potser no va plorar, però si que es va emocionar. Moltes persones ens varem sentir properes i solidàries a una altra visió de la Barcelona d’aparador, tot i que algunes altres, com és lògic, es devien molestar d’allò més per l’emissió d’aquest documental… Ja ahir en vaig parlar… I tancava la notícia amb un gran poema de Gil de Biedma que s’ho mirava tot, amb recança, de l’altra banda dels poderosos… Us vaig dir que és magnífic el poema? Doncs ho és, tant com el vídeo, que no us heu de perdre.

Per suggeriment de la Nynaeve (i amb el suport de l’Eva Maria) aquí el teniu:

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

 

Etiquetes: , , , ,

Volem més vagues a TV3

el-camp-de-la-bota.jpg

Visca la vaga a TV3 que ens ha permès estalviar-nos la imatge tronada de ZP recitant el Deuteronomi entre carques hipòcrites a l’Imperi, per un magnífic documental de les arrels de la Barcelona olímpica.

Tota la solidaritat amb els treballadors de TV3 (llegir el seu comunicat aquí) però quina vaga tan oportuna, i quina idea tan magnífica, en temps de xenofòbia i modernitats absurdes, omplir les hores de protesta amb aquest magnífic documental que ha permès que moltes persones tornessim a tocar de peus de terra desprès de l’envolada d’un  Fòrum que soterra el Somorrostro i d’una Barcelona tan post-moderna que no ens vol deixar veure que els olímpics de veritat són  els treballadors i treballadores que varen aixecar aquesta ciutat que ara presumeix de maca i poderosa, de capital europea de moda, i s’envergonyeix de les llàgrimes i els treballs que l’han fet gran. Guapes de veritat eren les dones que, en el documental,  explicaven la seva història de lluita i supervivència amb la dignitat de qui passa per la vida donant el millor de sí mateix, foulard palestí al coll, i comprensió i solidaritat cap a les noves persones immigrades.

Si no han pogut veure encara aquest documental, estiguin alerta per quan el repeteixin:

“Barraques. La ciutat oblidada

Cap a l’any 1960, unes cent mil persones vivien en barraques a Barcelona. Havien arribat al llarg dels anys 40 i 50 de moltes zones d’Espanya i de Catalunya fugint de la misèria i la persecució política de la postguerra. A Barcelona es van trobar amb una falta absoluta d’habitatges en condicions, i això en va obligar molts a viure durant anys en coves i barraques. També es van trobar amb la intolerància i la repressió. Les autoritats intentaven frenar els assentaments amb controls policials i enderrocs, però la realitat desbordava aquests intents. La ciutat necessitava mà d’obra per a l’emergent indústria dels anys 50, i com que no hi havia habitatge social, per a molts els barris de barraques eren l’única solució. Hi havia nuclis de barraques fins i tot en zones benestants de la ciutat, com a la part alta de la Diagonal. La celebració de grans esdeveniments públics va ser el motiu de l’enderroc d’urgència de barris sencers.

CAN TUNIS. Fotografia de Carles Barba.

Els nuclis de barraques s’estenien per les platges, com el Somorrostro i el Camp de la Bota; dalt dels turons, amb els múltiples barris de Montjuïc o del Carmel, o enmig de zones urbanes. Les condicions de vida hi eren molt dures: sense aigua corrent, sense llum elèctrica ni clavegueram, al principi sense escoles ni dispensaris, i a mercè dels temporals que arrasaven les barraques del litoral. Però els habitants eren gent treballadora que va aconseguir tirar endavant malgrat les penalitats. Es van organitzar i, a través de la seva lluita, de mica en mica, van anar aconseguint els serveis més elementals. Després les barraques es van anar enderrocant i es van construir polígons a la perifèria. En molts casos, les vivendes es van fer de pressa i malament. Era el “barraquisme vertical”, un problema que encara no s’ha acabat de resoldre. Als polígons van haver de lluitar novament per aconseguir la remodelació dels barris.

Somorrostro. Fotografia de Josep Corrons.

El documental està construït a partir del relat dels antics barraquistes. Els protagonistes són persones íntegres i fortes a qui l’experiència de les barraques ha donat molta humanitat. Ens parlen de temps difícils, però en el seu relat, sovint dramàtic i molt punyent, tampoc no hi falta l’ humor. Alguns fins i tot recorden amb certa nostàlgia la vida a les barraques, on hi havia un gran sentit de la solidaritat. Els protagonistes creuen que no s’ha d’oblidar el passat, i molt menys ara que l’habitatge torna a ser un greu problema per a tantes persones.

Una llarga recerca en arxius públics i particulars ha permès trobar moltes imatges dels barris de barraques, algunes inèdites, que permeten reconstruir aquella realitat que les autoritats preferien ignorar. Sovint són imatges filmades per cineastes amateurs que hi anaven impulsats per un sentit de compromís social i de denúncia. Van captar el dia a dia d’uns barris que no apareixien mai en els noticiaris oficials.

La ciutat de les barraques ha estat massa temps oblidada, potser perquè era un record incòmode. Però forma part de la història de la ciutat. L’any passat, una exposició al Museu d’Història de Barcelona va ser un primer pas per recuperar la memòria d’aquell període.

Veure el dossier de premsa del documental.

“BARRAQUES. LA CIUTAT OBLIDADA”.

Direcció i realització: Sara Grimal i Alonso Carnicer
Documentació: Miracle Tous
Muntatge: Agustí Poch
Producció: Tona Julià / Sandra Rierola
Muntatge musical: Marta Millà
Postproducció de so: Joan Bonjoch
Durada: 75 minuts

– Premi Cinema Rescat a la millor recerca de material d’arxiu al festival internacional Memorimage 2009.
– Programat a 25 sales de cinema com a “Documental del mes” durant el novembre del 2009.

——-

I, de l’altre cantó de la riquesa, el poeta  Jaime Gil de Biedma s’ho mirava d’aquesta manera:

«Barcelona ja no es bona»

                                                                    o mi paseo solitario en primavera

A Fabián Estapé

Este despedazado anfiteatro,
impío honor de los dioses, cuya afrenta
publica el amarillo jaramago,
ya reducido a trágico teatro,
¡oh fábula del tiempo! representa
cuánta fue su grandeza y es su estrago.
Rodrigo Caro

En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor…
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas – Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.

 

Etiquetes: , , , ,

Un grup de Facebook contra la xenofòbia!

immigrants2.jpg

xenofòbia a la Wikipedia: La xenofòbia (del grec fobos, “por”, i xenos, “forasters” o “estrangers”) és l’animadversió cap a persones o cultures diferents, o considerades com a estrangeres. És el contrari de l’al·lofília.

Es pot tractar de prejudicis racials, culturals, religiosos o simplement cap a individus. Amb el sorgiment de les ideologies feixistes al segle XX la xenofòbia va arribar a ser un problema molt greu, que encara avui perjudica moltes societats del món.

Encara profundament trasbalsada pee la injustícia comesa contra l’alcalde de Seseña, vull deixar escrit, de totes maneres (desprès ja tornarem, per desgràcia, al tema de la corrupció i potser, “suposadament” a la prevaricació) que em sembla una magnífica idea la creació d’aquest grup al Facebook, i demanar ajuda a les persones immigrades perquè no ens deixin sols amb els energùmens de Roserno (Calàbria), ni de El Ejido, (ni amb els regidors de Vic que estan jugant amb foc…)

n249474344109_8477.jpg

Categoria:
Interessos comuns – Política
Descripció:
Estem en contra de la mesura imposada per l’Ajuntament de Vic d’impedir que les persones migrades es puguin empadronar al municipi. Perquè és discriminatòria, perquè és racista i perquè és xenòfoba. Aquí trobareu un espai de denúncia i de protesta. La imatge del grup pertany a una pintada realitzada a Itàlia que posa de manifest l’estat d’opinió contra els episodis racistes que s’estan produint allà. Ni a Vic, ni a Itàlia, ni enlloc!. Sumeu-vos-hi!
Mena de privacitat:
Obert: tot el contingut és públic.

Per anar a l’adreça de Facebook i sumar-s’hi, clicka!

 
2 comentaris

Publicat per a 14 gener 2010 in Igualtat

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: