RSS

Arxiu d'etiquetes: Xina

Onada de vagues obreres a Xina

Chinese workers at Honda
Fotografia: Tyrone Siu/Reuters
Ho he llegit avui al Guardian, però també en dóna notícia l’Antoni Puig Solé:  

“La Xina s’ha convertit en una gran potència econòmica mundial, i això li ha permès  treure a milions de persones de la pobresa severa. Però aquesta transformació ha tingut un cost social elevat, ha fomentat la corrupció i ha donat lloc a una minoria molt rica.   Ara els obrers xinesos han decidit mobilitzar-se contra l’explotació desenfrenada de les multinacionals, sobretot en les empreses de tecnologia punta vinculades a la cadena mundial de producció.

Les vagues s’han portat a terme  des de fora de les estructures sindicals oficials i ja han arrencat augments salarials espectaculars. L’activitat dels vaguistes es beneficia de la política de fill únic aplicada durant les últimes dècades i de les millores de vida en el camp. Ambdós esdeveniments han reduït el pes de l’exèrcit industrial de reserva.

Fins a ara, les autoritats xineses han adoptat una actitud complaent i això ha sorprès a les grans empreses multinacionals i als mitjans de comunicació convencionals. L’actitud governamental té una doble explicació: En primer lloc, la pressió per a millorar els salaris concorda amb el canvi de les polítiques del govern que ha apostat per afavorir el consum intern. En segon lloc, l’èxit de les vagues ajudaria a reduir les desigualtats socials que, com hem dit més amunt, han crescut conforme Xina s’anava industrialitzant i  s’han convertint en una amenaça per a les autoritats xineses.

La premsa occidental s’ha dedicat durant anys a expressar el seu entusiasme per les privatitzacions i l’obertura econòmica de Xina amb la finalitat de fer creure que els èxits es devien a l’aplicació de polítiques neoliberals. Per altra banda, la precarietat de les condicions laborals dels assalariats xinesos en les empreses multinacionals i en la seva cadena de subministraments s’ha utilitzat de palanca per a empènyer cap avall els salaris dels treballadors en altres parts del món.

Però la major part de l’economia xinesa es manté sota control públic i això també ocorre amb el seu sector financer la qual cosa, fins a ara, li ha permès torejar la crisi econòmica internacional en condicions més favorables que les de la resta dels països industrialitzats. És normal, doncs, que ara els treballadors xinesos intentin treure profit d’aquesta situació.

Aquestes vagues estan causant preocupació en els cercles financers internacionals. Els treballadors de tot el món, en canvi, hem de observar-les amb simpatia.”

Que els treballadors i treballadores xineses tenen molts motius per lluitar per la millora de les seves condicions de treball ho demostra el fet que a la província de Guandong –altament industrializtzada–s’està debatent que treballadors democràticament elegits puguin portar a terme la negociació col.lectiva a fi de millorar salaris, jornada de treball (massa llarga) i condicions de treball.

chinese_worker_iphone.jpeg“Les regulacions s’han revisat desprès pels problemes que s’han viscut a la Foxconn i a Honda,” diu Ou Guangyuan, president del comité del Congrés del Poble de Guangdong. Però de fet, el que va preocupar més va ser l’onada de suicidis a empreses electròniques com la  Foxconn, que fabrica els  iPhones i altres productes Apple, i que ha fet créixer la preocupació  per les condicions de treball de la factoria.

“Es tracta d’un procés molt encoratjador, però caldrà veure com acaba,” ha declarat el Dr. Gan Li,  professor d’economia a la Cheung Kong Graduate School of Business. Afeigeix que Guangdong ha estat més endavantada que altres províncies pel que fa als drets laborals, i ho explica en part per l’enorme quantitat de persones que hi ha immigrades, i en part perquè Internet els ha permès agafar confiança en les seves reivindicacions en llegir que empreses com Honda han augmentat els salaris desprès de l’onada de vagues.

Les autoritats volen mantenir el creixement econòmic i temen que les demandes dels treballadors espantin als inversors estrangers. Però sembla que també els preocupa la realitat dels greuges obrers: segons informa China Daily les rendes salarials han vist disminuir any rera any  la seva proporció en relació al PNB des de l’any  1983 fins el 2005.

El Dr Liu Kaiming del  Institute of Contemporary Observation ha dit que malgrat l’oposició empresarial, és molt probable que es dictin les lleis que els treballadors i treballadores reclamen.  Tot i així, alerta de que “Hi ha moltes lleis a Xina i la qüestió fonamental és com es porten a la pràctica. I un problema afegit és que moltes vegades els treballadors i treballadores ni tan sols saben que les lleis existeixen i per tant, ignoren com es poden protegir….”

 

Etiquetes: , , , ,

Les delicades relacions internacionals i la premsa USA

mapamundi-al-revs.png

Les noves relacions internacionals, i com les veu la premsa dels Estats Units

L’amic Carles Acózar ha publicat al seu bloc El Colomí Missatger una sèrie d’informacions sobre el que succeeix als USA de Obama, Xina i Rússia que, qüestions de forma a banda, considero molt interessants. En concret, aquest matí es feia ressò d’una notícia donada per l’agència de Moscú, RIA Novosti en la que s’explicava que l’ambaixador nord-americà a Pequín (Jon Huntsman, amic íntim de Barack Obama) es va atrevir a expressar el seu malestar amb els mitjans de comunicació nord-americans. Novosti opina que es pot criticar una religió o una de les tantes sectes que abunden als EUA, es pot renyar als / es companys d’ofici com demostren els debats públics sobre l’Afganistan però, carregar contra els mitjans de premsa del stablishment, es pot considerar gairebé un suïcidi.

I tanmateix, Huntsman tot el que va fer va ser declarar que els mitjans d’informació nord-americana “no donen la importància que es mereix” al fet que les relacions xineses -americanes han aconseguit un avanç notable. En les seves paraules: “Les notícies publicades sobre el tema no tenien res a veure amb la situació real. Vaig llegir fins i tot uns comentaris sobre els problemes que encara no s’havien discutit”... Sobre això, tots els mitjans de comunicació s’acusen (molt cortesament) d’incompetència.

El fet és que l’acostament de l’administració USA a Xina no és cap política nova de Obama. També George W. Bush tenia previst estrènyer relacions amb la Xina, per entendre que l’època de confrontació amb aquell país ja ha passat a la història. Però els mitjans de comunicació nord-americans semblen renunciar a la realitat i a les filigranes de la diplomàcia; a l’altre cantó de la moneda, cal assenyalar que la premsa oficial xinesa i els mitjans d’Internet i Blocs (blogs), llegits per uns 380 milions de xinesos, van publicar una informació força objectiva de les negociacions.

Tampoc a Rússia s’informa bé

Novosti segueix explicant que des dels anys noranta, els mitjans de premsa russos fan el mateix que els nord-americans, sense que la situació millori. Hi ha poques publicacions que expliquen el perquè d’una o altra visita a un determinat país. Si no saps el que passa, és millor callar. Però aquesta ignorància és substituïda per mites que cultiven i divulguen els periodistes. El que passa ara als EUA s’assembla al que va passar en els temps de Gorbatxov i Ieltsin. Uns no veuen encara que Amèrica del Nord es va reestructurant, i altres ho entenen molt, massa bé.

Un exemple rellevant: La visita d’Obama al Japó va ser comentada de manera similar: en primer lloc els periodistes nord-americans van discutir per què el president dels EUA va fer una reverència tan profunda a l’Emperador del Japó, igual com en els anys vuitanta i noranta els mitjans de comunicació russos també exigien que el President rus no fes mai reverències. Segons sembla, es tornen a viure problemes semblants: avui dia els mitjans de comunicació poden fer seva en massa ocasions la frase “la mauvaise éducation, c’est moi!”

Pregunto, i en Carles Acózar em contesta…

Li confesso al Carles el meu interès per les relacions Xina-USA. No sóc massa original si repeteixo que el capitalisme representat ara per Obama i abans per Bush necessita el mercat xinès com a banda d’expansió necessària i urgent, i necessita també molta estabilitat econòmica. En aquest sentit, el secretari del Tresor d’Obama, Timothy Geithnerm ja es va haver de retractar per qualificar a la Xina de “manipuladora del mercat de divises” el passat gener. Tot i que els Estats Units temen i desitgen a la vegada aprofundir les relacions amb Xina, no hi tenen cap altre remei…

I en Carles em contesta que és clar que als USA els interessa mantenir bones relacions comercials amb Xina doncs, com a la resta del món, una bona part del comerç depèn dels seus preus ajustats. Sense els productes xinesos al mercat occidental les classes treballadores tindrien encara més minvada la capacitat adquisitiva i, tal com està ja, el conflicte social fora molt més violent. Però al mateix temps, aquesta dependència destrueix un mercat interior (ex.: les joguines i sabates a Valencia, Elx…) que no pot competir amb un yuan sostingut baix, pel recolzament que té, en reserves foranies de tot arreu i en bona part en miliards de dòlars, del Banc de la Xina.

Suprimir o minvar les importacions de Xina suposaria per occident, ara mateix, desabastiment i encariment brutal de molts productes bàsics, des de la roba o el calçat fins als estris de cuina o llar: només cal veure com ha desaparegut el petit comerç substituït pels basars xinesos. Altre tema a tenir en compte és l’equilibri d’interessos entre Xina, Rússia, India, Iran i Brasil. USA, malgrat els clams dels mercenaris, ja no és -si ho ha estat mai- la gran potència que pretenen que sigui.

El seu desprestigi i l’animadversió que reben arreu del món és cada vegada més gran i això afecta a les vendes i al consum, a part de que la qualitat de la seva tecnologia és cada cop menys competitiva, una bona mostra és el comerç i l’industria d’armes, on Xina i Rússia li van guanyant posicions. Però també a Rússia es queixen del fet incontenible de que les inversions xineses a l’Àsia Central són, de fet, una ampliació territorial i de influència. Ja es diu que el Kazakstán és xinés!

Penso que en pocs mesos Rússia, Xina i India podrien fer algun pas important en política monetària que podria alterar el tipus de canvi del dòlar. Rússia, Xina i la Índia sumen quasi la meitat de la població mundial, sense comptar els seus aliats i la nova àrea comercial duanera que va des de Bielorússia a Kirguizistan i Tayikistán, amb uns 500 milions més de clients potencials i amb economies emergents gràcies al seus jaciments imprescindibles. Un bon exemple d’aquesta forçosa complexitat pot ser aquest comentari de Ria: “Irán cuenta con que China y Rusia no arriesgarán sus intereses comerciales en la República Islámica respaldando una cuarta ronda de sanciones. Pekín importa un 15% de su petróleo de este país y Moscú usa su relación como carta negociadora con EE UU”.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: