RSS

Un 10 de juliol amb el PSUC que vaig conèixer

12 jul.

manifestació 77 Barcelona

El que escric és una reflexió de qui va viure la manifestació del 77 (la de la foto de dalt) i que, sense esperar massa res de l’España que et gela el cor, sí que espera de les esquerres i de la gent que pensa i raona per tota la pell de brau. Ho escric des de la satisfacció d’haver participat en la manifestació del dissabte, colze a colze, amb tants ciutadans i ciutadanes de Catalunya que varen sortir al carrer a demostrar que tenien ganes de prendre el futur en les seves mans, que volen decidir, que no volen que ningú decideixi per ells o elles, i esperen que ningú (o uns pocs, siguin d’on siguin, i parlin l’idioma que parlin) decideixin per totes i tots.

La manifestació del 10 de juliol amb el PSUC que jo havia conegut, el de l’Assemblea de Catalunya i l’hegemonia innegable entre les esquerres, hauria tingut tantas banderes catalanes com aquesta, però potser algunes banderes independentistes menys –tot i que a mi no em varen semblar masses– però sí s’hi haurien vist algunes ikurriñes, i banderes d’Andalusia i galegas, i d’Extremadura, i d’Astúries… i totes les que no menciono de gent que viu i treballa a Catalunya que no haurien tingut cap por a ser mal vista o escridassada perquè també tenen la senyera al cor tot i recordant els seus orígens, i els estimen, i n’estan orgullosos. I ara, a diferència del 77, hi hauria hagut també alguna bandera de Rumania, i de Gàmbia i del Marroc, que hi cabien perfectament entre les senyeres, com sempre ha estat, o hauria d’haver estat, o hauria de ser.

I hi haurien banderes vermelles, perquè hi havia rojos i rojes internacionalistes a la manifestació, però cap bandera que ho fes palès, i banderes republicanes per unir gent que estava al Passeig de Gràcia amb gent que s’ho mirava per la televisió a Madrid o a Mèxic, o que desprès es miraria les fotografies des de qualsevol altre racó del món.

Aquesta era, al meu entendre, la proposta del PSUC del 77 als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que hem perdut el 2010: una proposta més rica en lemes… fins i tot més participativa. Omnium Cultural, amb tota l’estimació que li tinc a l’amiga Muriel Casals, no és l’Assemblea de Catalunya… I tot i així, el meu reconeixement i agraïment, perquè sort n’hi ha hagut!

I tot això no ho dic ni amb recança, ni nostalgia, ni bescantant de cap manera la magnífica realitat del 10 de juliol. Ho dic perquè potser cal que les esquerres reflexionem, perquè cal saber i tenir present la història –però no per erudició llibresca, sinò per aprendre’n de les lliçons que ens dóna.

Perquè, en definitiva, a mi em sembla més aprop de fer realitat el “nosaltres decidim” en tants d’aspectes econòmics i socials i amb tota la riquesa de la pluralitat de la primera persona del plural, un escenari on es vegi ben evident que Catalunya és terra de participació real i d’igualtat, és terra en la seva majoria oberta i integradora, i on la ciutadania compta i es fa sentir en català i en tots els seus accents, i les esquerres no sols hi són, sinò que es fan visibles, aporten el millor que tenen i les representa, i també decideixen.

 
14 comentaris

Publicat per a 12 Juliol 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , ,

14 responses to “Un 10 de juliol amb el PSUC que vaig conèixer

  1. Elena Alvarez

    12 Juliol 2010 at 11:35

    Comparteixi totalment les teves reflexions. És cert que per aquest llarg camí des de la transició hem perdut pluralitat, però per damunt de tot hem perdut el lideratge de les esquerres. Aquell PSUC que convocava als treballadors vinguts de tota Espanya per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell PSUC fort en la clandestinitat i empenyent amb força al sortir a la llum, avui ja no és el mateix.

     
  2. elena martin alcón

    12 Juliol 2010 at 11:52

    Yo también comparto tu análisis incluso en términos comparativos porque son para poner de manifiesto la realidad en que nos encontramos los que somos de izquierdas no nostálgicas , pero si inasequibles a cualquier desaliento .Pienso que la mayor presencia de las esteladas es también debido a la nefasta actitud de esta España que tanto disfruta puteando sistemáticamente a todo lo que suene a catalán.

     
  3. Toni Barbarà

    12 Juliol 2010 at 14:01

    Temps eren temps…! Però no és nostàlgia. es memòria històrica i personal. I és encara més una lliçó que cal retenir del que s’ha de fer… i del que no. Oportuna com sempre, amiga i mestra !! Salut !! Toni

     
  4. antoni

    12 Juliol 2010 at 17:52

    Hola Àngels!
    Pels qui no vam tenir la sort de ser a la manifestació del 77, el record d’aquells temps en què l’esquerra va guanyar l’hegemonia de la construcció nacional de Catalunya lluny de semblar-nos un exercici de nostalgia ens resulta una lliçó històrica i la constatació d’una altra manera de fer les coses.
    El darrer cap de setmana, marcat per la manifestació de dissabte i les celebracions de la victòria de la Selecció Espanyola a les places i carrers de Catalunya, suposen un toc d’advertència per l’esquerra catalana i de la resta d’Espanya. Un toc d’advertència perquè, si no fem la feina, estem davant d’una possible fractura social.
    Els i les catalanes que van sortir dissabte i diumenge demostren que la via federalista és l’única possible, l’única capaç de mantenir la unitat del poble català, sobretot en un context com l’actual, marcat per la crisi econòmica i les mesures lliberals que estan executant els governs europeus i, per tant, per la necessitat d’articular una resposta massiva contra aquestes mesures.
    Que el federalisme sigui l’única via no significa, ni molt menys que sigui la via més fàcil. La dreta, sota el paraigües del nacionalisme espanyol, porta molts anys alimentant una divisió entre catalans i espanyols que ha portat a un progressiu abandonament de les posicions federalistes.
    Però no està, ni molt menys, tot perdut. La presència de Gaspar Llamazares a la manifestació de dissabte demostra que la difícil via federalista és encara possible i ens hauria d’animar a construir-la.
    La Vaga General del 29 de setembre i la unitat que hem d’assolir per tal que aquesta sigui un èxit és una gran oportunitat per avançar per aquesta via; depèn exclusivament de nosaltres!

     
  5. ceronegativo

    12 Juliol 2010 at 20:55

    Hola, creo que e traductor me aleja del sentido de este texto, que no acabo de entender bien, pero si lo entiendo bien en estos 30 años hemos perdido (las izquierdas, los comunistas… me da igual) a parte de mucha fuerza (el PSUC era el partido con mas escaños del parlamento catalán la primera legislatura) es es carácter “español”, o “federal” si queréis. El PSUC de los 70 representaba a todos los trabajadores independientemente de su origen y ahora sus herederos ICV-EUiA sólo representan a la parte “catalana” (o “catalanista”) de esa clase obrera y los “charnegos” ahora son carne de PP o de Ciudadans o de UPyD si aparece por ahí porque hemos tenido la ceguera de dejar de considerarles sujeto político y solo han sido sujeto “asimilable”.
    Si esto es así es una gran derrota de la izquierda y un gran trabajo que nos queda para recuperar algo de lo que fuimos.
    Salut y buen trabajo, un abrazo desde Madrid

     
  6. EastRiver

    13 Juliol 2010 at 0:46

    Les coses han canviat molt des del 77, imagino. El crit de “Independència”, que naturalment vaig cridar com el primer, no crec pas que sonés fa 30 anys. I mira que jo també vinc (i vaig) cap a l’esquerra internacionalista. Però cada vegada crec més que el món somniat només serà possible quan no hi hagi cap poble que se senti oprimit.
    Sí, tot ha canviat molt en aquests 30 anys. Però encara bo que seguim sent uns quants i seguim cridant (el que senti cadascú, però cridant) i lluitant. Gràcies.

     
  7. àngels

    13 Juliol 2010 at 11:54

    Elena i Elena i Toni: les nostres experiències són comunes, i hi erem a la manifestació. Segurament varem tenir sensacions molt semblants al P. de Gràcia. Però com diuen els companys portuguesos: A luta continua!

     
  8. àngels

    13 Juliol 2010 at 11:59

    Antoni, jo encara aposto per la vida federalista, com tu. Però trobo que cada vegada més ens debiliten els arguments i tampoc nosaltres sabem trobar-ne de nous. És més, crec que en lloc de guanyar solidesa i fer-les més fortes amb el temps, les nostres raons originàries se’ns han debilitat, i tampoc rebem des de les Espanyes el feed-back de simpatia que teniem el 77. I, com tu, espero que la Vaga General ajudi també a posar les coses més clares, perquè tot està més unit i entrallaçat del que ens volen fer veure i creure. Una abraçada!

     
  9. àngels

    13 Juliol 2010 at 12:10

    Cero, he estado sin adsl casi un día entero y no he podido contestarte antes. Creo que al margen de que el traductor no es ninguna maravilla, lo de los “charnegos” ya no puede utilizarse en Catalunya, porque si hay un problema de xenofobia, es mucho más serio. Un pequeño resumen, la propuesta federal seria, que reunía clase obrera, pequeña burguesía y muchísimos demócratas detrás, era la propuesta hegemónica del PSUC, vehiculada a través de la Asamblea de Catalunya y su famoso lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Los vínculos entre la reivindicación de Amnistía y las Leyes de Memoria histórica han seguido un decurso. En cambio, la propuesta federalista del Estatut se convirtió en un “café para todos” que llega ahora a la burla de que algunas autonomías tienen mejor Estatuto que el nuestro porque lo copiaron y nadie lo impugnó. En ausencia de una fuerza de izquierdas con fuerte contenido de clase que avanzara hacia una República española federal con democracia no sólo política sino también económica y social, la propuesta que parece recibir cada vez más el entusiasmo de la gente joven que se interesa por la política es la independencia, y queda justificado por las bofetadas que se da a nuestra propuesta de seguir adelante y a nuestro limpio (una metáfora que te puede gustar sería la final España-Holanda, donde nosotros seríamos España, precisamente). Bueno, no sé si lo he explicado o confundido más, pero en lo que estoy de acuerdo de tu comentario es que tenemos mucho trabajo… y en condiciones más difíciles que en el 77. Pero no sólo para las izquierdas de Catalunya… que ya es hora que os sintais directamente interpelados y llamados a intervenir, intentando comprender, y respondiendo de forma constructiva.

     
  10. àngels

    13 Juliol 2010 at 12:15

    East River, el que volia expressar és que darrera de la proposta autonomista-federalista de fa 77 anys hi havia una gran força d’esquerres i classe obrera visible. I ara hi veig una gran incògnita en qui, com, i amb qui es pot liderar la proposta federal (si encara hi ha camí, que cada vegada és més difícil) o la independentista. Hi ha massa perills en el que es desconeix, quan en el 77 les cartas (potser amb massa lleialtat i ingenuitat, perquè així va anar tot) eren sobre la taula. M’entens, oi? Una abraçada

     
  11. Nynaeve

    17 Juliol 2010 at 11:54

    Angels,
    Me he emocionado leyéndote. Quizá porque yo estuve allí, en el 77, con 7 años ;-)…
    Antes de que mi madre se alejara del PSUC (porque ya entonces ella vio que se escoraba hacia posiciones menos de izquierdas… digo… menos de izquierdas que las suyas… vamos)…
    Y lo recordaba el 10 de Julio, ese día que si mi salud no lo hubiera impedido, yo habría estado allí. Y al leerte, he recordado tantas cosas, ese lema que grité tanto, que repartí tanto… ese lema que hasta en las manis por que hicieran público nuestro colegio, nosotros, los renacuajos, los lanzábamos al aire…
    Y una mira hacia atrás y piensa… ¿cómo nos hemos dejado engañar tanto, cómo para pensar que la lucha ya estaba hecha, sólo con conseguir vivir un poquitito mejor? y para mi desgracia la única respuesta que se me ocurre es que somos gilipollas…
    Un petó i una braçada molt grant

     
  12. àngels

    17 Juliol 2010 at 12:42

    Nynaeve, ahora eres tu la que me ha emocionado a mi. ¡Que bueno para el corazón descubrir vínculos y complicidades con tanto afecto! Petons i una abraçada molt forta!

     
  13. Nynaeve

    18 Juliol 2010 at 3:19

    🙂

     
  14. johndoeipsum

    18 febrer 2012 at 4:18

    hola!, bonito post, aunque en algún detalle discreparía un poco, jeje, aunque es algo tarde y tengo que terminar un trabajo, que soy autónomo.

    Bueno, te invito a que visites y critiques mi nuevo blog. Me gustaría tener opiniones críticas de personas razonables como tú.

    Moltes gracies y un saludo!

    Es chicleblanco.wordpress

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: