Montserrat Lamarca DEMPEUS

(Resum de la intervenció de Montserrat Lamarca a la presentació de DEMPEUS.)

Quan l’Àngels Martínez Castells em va convidar a intervenir en aquest acte vaig pensar en una Conferència de Clausura del Master en Direcció de Serveis de la Salut de la Universitat Pública de Navarra que Ernest Lluch havia pronunciat en un any de crisi, 1993.

LES TRES DIFICULTATS DE LA GESTIÓ SANITÀRIA

Primer va fer referència a la situació de la Sanitat als EEUU i a Gran Bretanya:

Ja en temps de Hillary Clinton -1993- com a presidenta de la Comissió de la Reforma Sanitària es valorà molt positivament el sistema sanitari espanyol.

Al món occidental es deu al Regne Unit la instal•lació del primer Sistema Públic de salut compatible amb una economia de mercat. Malgrat l’intent de Margaret Thatcher de voler arribar a privatitzar la sanitat, no ha canviat res des del punt de vista qualitatiu. No s’han modificat els fonaments bàsics encara que hagin disminuït els fons dirigits a la Sanitat Pública i actualment els índexs sanitaris són importants i molt satisfactoris.

Els costos de la sanitat són de molt difícil conducció. Normalment, l’augment dels preus sanitaris que es registren a l’economia d’un país duplica l’IPC. Es pot observar si ens fixem en l’augment de les quotes de les companyies sanitàries privades.

Per què són tan elevats els costos en la sanitat?
1ª Els serveis sanitaris no estan sotmesos al mecanisme de regulació del mercat que existeix per a la majoria de productes. I no hi ha regulació de mercat perquè, entre altres coses, falta la unitat en els tres actes necessaris perquè sigui així: finançador, comprador i consumidor o usuari.

2ª La Sanitat és un dels sectors on hi ha més innovacions tècniques. A Espanya, al voltant del 46% de la investigació que es fa és sanitària. Aquesta innovació tecnòlogica rarament va acompanyada en Sanitat a una disminució de costos, però en un conjunt, les innovacions -que augmenten la qualitat d’una manera substancial- augmenten encara més els costos i l’administrador sanitari es troba en un dilema seriós. Quan hi ha menys mortaldat infantil ens trobem amb més població, i com més alt és el nivell de vida vivim més anys.

3ª La tercera dificultat és que en el món sanitari ens movem davant una situació una mica insòlita: cap país ha experimentat una situació en la qual la demanda hagi estat satisfeta: qualsevol oferta sanitària que es crea tindrà la seva corresponent demanda en el sistema..

Aquestes tres dificultats porten a camins difícils: no hi ha mecanismes de mercat per saber quina és la oferta que s’ha d’ampliar i per tant s’ha de fer amb criteris estrictament sanitaris meditats i confrontats amb motivacions econòmiques. Això condueix a que les tasques de planificació, reflexió i gestió adquireixen una gran relevància, però que problemes que en altres sectors els pot resoldre el mercat -per bé o per mal- no ho fa en el sector sanitari. A la meva manera d’entendre no hi ha mercat ni situacions autocorrectores que limitin costos, ni innovacions tecnològiques que els disminueixin.

El mercat no es pot planificar en el sector sanitari.

Quant hi ha crisi econòmica amb la consegüent caiguda d’ingressos pressupostaris s’ha de recordar que tenim una sanitat impossible de retallar, perquè tenim uns dels percentatges de participació al PIB més reduïts del món. Països que tenen un 9%, un 13% o un 14% poden reduïr, però aquí estem en uns bons índexs sanitaris amb percentatge al voltant d’un 6% que fa molt difícil que pugui admetre retalls. S’haurà de reduïr en altres sectors, però no en Sanitat. S’han de saber manejar amb el màxim rigor els pressupostos per arribar als màxims objectius sanitaris amb el convenciment d’haver lograt uns nivells de prestacions i de qualitat que no poden anar en retrocés sinó seguir avançant.

Ja que m’he referit a 3 dificultats, citaré 3 frases que Ernest Lluch havia dit sobre el tema de la Sanitat Pública:

L’endemà del día de l’aprovació de la Llei va dir al Dr. Estapé: Avui sí que he dormit tranquil!

A Espanya el fet de la prohibició de donar sang a canvi de diners va suposar un augment de les donacions.

El segle XXI serà el de cuidar, perquè el XX va ser el de curar.

 

Mario Bofill DEMPEUS

(Resum intervenció Mario Bofill a la presentació de DEMPEUS a l’Ateneu el 19.02.09)

Introit:

* Agraïment els ponent que m’han precedit per la clara exposició dels objectius i finalitats de Dempeus, fora de tot caire polític.
* Felicitar a les dues rapsodes per la cura en el triatge dels poemes i pel brillant i emotiu recital

Dues premisses prèvies:

* Primera. – Estem i formem part d’un estat democràtic de dret, on l’únic llenguatge vàlid d’expressió es el jurídic, per tant hem de esforçar-nos a aprendre i incorporar com habitual aquest medi de comunicació, de la mateixa manera que un fuster parlar de fusta, serres, ribots i garlopes.
* Segona – Tots i cada un de nosaltres hem d’aprendre a ser ciutadans, conèixer els nostres drets i obligacions, tal com passa a molts altres països de la UE. Això requereix un esforç que no hem ni podem de regatejar si volem defensar els drets de la ciutadania.

Missatge que voldria transmetre:

Des de el punt de vista de malalt crònic, ciutadà i usuari de la Sanitat Pública:
* A gran part dels països de la UE, Sanitat, Educació i Serveis Socials son competències directes dels respectius governs centrals.
* Resulta paradoxal que a Catalunya, Espanya ens trobem amb una gran pluralitat de situacions davant una mateixa patologia, com a mínim 17 una per a cada regió autònoma.

Creiem s’hauria de fer derogar la llei 15/1997 que obra la porta a la privatització.

* També hem de tenir em compte que el concepte de salut als països desenvolupats, segons la OMS, es bastant més ampli que l’atenció mèdico-farmaceútica :

L’atenció primària, hospitalària i especialitzada, ha d’incloure altres paràmetres, com:

Informació-educació del malalt:
1. el malalt ha d’estar informat sobre el devenir de la seva malaltia
2. el desconeixement és causa de preocupació, stress i baixa autoestima.

Serveis socials:
1. A Catalunya per a poder gaudir d’ajuts hi ha tres diferents valoracions, dues per a ajuts socials
1. ICASS per a ajuts de la Generalitat, es tarda de 12 a 18 mesos a percebre-la
2. Dependència: es una disbauxa, fer-ho pitjor és veritablement díficil
1. Depèn del Min. Educació; Política Social i Deportes
2. Veure RD 73/2009, RD 74/2009 i 99/2009
3. Sols es tracta de una pàgina per RD aquesta lectura ens permet fer-nos una idea de la situació actual.

Pensions dignes:
1. si es tracta de pensions per discapacitats la valoració la fa el binomi ICAM-INSS:
2. ens retallen per tots conceptes i costats, per activa i per passiva
1. valoració de grau sempre un/dos punts per sota, minoració del 25 al 100%
2. càlcul base reguladora, per 4-5 conceptes la minoren entre un 20/30%.
3. Revaloritzacions anual amb l’ IPC amb 12/15 anys, es perd del 25/40%. Actualment hem presentat recurs col·lectiu de revisió al INSS, RD 520/2005.

Invitem a totes les assoc. catalanes de malalts a treballar en comú.

DEMANEM AJUDA A TOTA LA CIUTADANIA, ASSOCIACIONS, ADMINISTRACIONS I POLÍTICS per intentar posar fi a aquesta disbauxa organitzada-calculada-en cadena que es dirigeix des de Madrid.

NOTA IMPORTANT: La quantificació del perjudici econòmic col·lectiu català del tercer sector, discapacitats+jubilats pot arribar a ser de 4 a 5.000 milions/euros/any, o sigui, entre el 2,5 i 3,00 % del PIB català…

 

Lucia Artazcoz DEMPEUS

(Resum intervenció Lucía Artazcoz a la presentació de DEMPEUS.)

Dempeus per la salut pública

Recordar la importància de reforçar la salut laboral com a part de la salut pública, cosa que requereix reforçar les polítiques de salut laboral per adequar-se als problemes de salut reals de la població treballadora.

Salut laboral és ara només accidents de treball, però la influència del treball sobre la salut és bastant més. Sent importants els accidents de treball, no oblidem que el mercat laboral nostre està dominat pel sector serveis on els problemes de salut laboral són altres o que els accidents de treball disminuiran bé perquè lamentablement augmenta l’atur en la indústria i la construcció o perquè les empreses deslocalitzen les feines menys qualificades i exporten així els riscos d’accidents.

El context actual no permet ser optimistes respecte a la salut laboral. Estem en un context de crisi i de globalització en el què és important tenir en compte que les regles del joc dels mercats de treball ja no les marquen els governs sinó les multinacionals i les empreses financeres i que el seu objectiu no és la qualitat de vida de les persones sinó el benefici econòmic.

Per maximitzar aquest benefici es deslocalitzen centres de treball a països on els treballadors i treballadores no tenen drets socials i laborals i al nostre entorn augmenta l’atur i la incertesa sobre el futur. Els treballadors i treballadores que queden en empreses que han fet un ERE es troben en situacions de molta pressió i amb una incertesa afegida. Això fa augmentar els problemes de salut, sobretot els de salut mental i el consum de tabac o d’alcohol. Les solucions ja no són a nivell local o nacional, sinó internacional, cosa que passa per garantir els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores a tots els països.

En aquest context de crisi i d’incertesa amb moltes famílies fortament endeutades, alguns treballadors i treballadores es veuen obligats a treballar més hores per augmentar el salari o a acceptar condicions de treball dures per por de perdre la feina. És probable, que davant la necessitat de retallar costos per part de les empreses, la retallada comenci per la seguretat i la salut laboral, en tant que no representen un benefici econòmic directe, i haurem d’estar a sobre.

Finalment, les creixents demandes econòmiques i socials estan conduint cap a una societat de 24 hores, amb la qual cosa cada vegada més treballadors i treballadores es veuran obligats a treballar en horaris atípics. No obstant, encara que aquests horaris de treball i la major flexibilitat horària de la població treballadora tinguin alguns efectes positius com la possibilitat d’adquirir bens i serveis durant tot el dia i probablement augmentin el nombre de llocs de treball, han de tenir-se en compte els efectes negatius sobre la salut dels horaris atípics i de la pèrdua crònica d’hores de son.

Tal com assenyalava una revisió del Lancet “Paga la pena recordar que en un antic experiment clàssic, forçar les mosques constantment a canviar el seu rellotge biològic es va associar a una reducció de l’esperança de vida. La manipulació dels éssers humans de la mateixa manera, òbviament no és ètica. No obstant, bé per elecció o per necessitat, molts de nosaltres estem realitzant experiments incontrolats sobre nosaltres mateixos”.

Si volem protegir la salut de les persones treballadores de debò, les polítiques de salut laboral han de ser més ambicioses, la salut laboral ha de ser transversal a totes les polítiques, les decisions sobre polítiques económiques, de treball, etc. han de valorar l’impacte sobre les persones. D’aquesta manera, no es parlaria més de temes com abaratir l’acomiadament o de la retallada de les prestacions econòmiques d’atur.

Moltes gràcies.

 

Joan R Lladós DEMPEUS

(Resum intervenció de Joan Ramon Lladòs a la presentació de DEMPEUS)

Bona tarda!
Gràcies per donar-me la oportunitat d’adreçar-me a vosaltres. Més que res perquè pot semblar estrany que, en aquest ambient de defensa de la salut pública, pugui tenir presència un farmacèutic de farmàcia com sóc jo que exerceixo la meva professió en l’àmbit privat. Tampoc en el món de les farmàcies manca la pressió desreguladora per tal de liberalitzar el sector per donar pas al capital especulatiu. Les farmàcies es convertirien simplement en punts de venda. Es tracta d’un model econòmic del que ja n’hem vist els resultats.. O més ben dit, del que n’estem patint les conseqüències. Les farmàcies es convertirien així en una mena d’expenedora de caixes de pastilles de colors, com més millor..

Crec que hem de desterrar el concepte de oficina de farmàcia entesa només com un detallista dispensador de medicaments, Crec que cal apostar per la figura d’un farmacèutic comunitari que tingui cura de la salut dels individus i de la comunitat, fent-se co-responsable de la salut dels ciutadans molt especialment pel que fa a la utilització de medicaments. Aquesta tasca requereix una plena integració de la farmàcia comunitària en el sistema públic de salut. No és un tema nou. La integració de les farmàcies en el sistema públic de salut és una vella aspiració per a molta gent del sector.

Actualment disposem de molts estudis que demostren la efectivitat de la intervenció del farmacèutic en relació amb la salut en diferents àmbits:

• En la promoció de la salut
• En la prevenció de la malaltia
• En la adherència als tractaments
• En un millor control de la malaltia.

El concepte de salut, per al farmacèutic, supera de bon tros el concepte de salut individual, que n’és el punt de partida, per adquirir una dimensió de salut pública. Cal considerar que el farmacèutic comunitari és un professional accessible a tothom i que, en moltes ocasions, constitueix el primer o l’únic contacte del ciutadà amb el sistema sanitari. Des de la perspectiva del farmacèutic el dret a la salut és un dret inalienable i bàsic dels individus i les poblacions. El nostre repte professional no és altre que el de contribuir, amb el nostre treball, a una millora constant de la salut pública.

SALUT!
DEMPEUS!
GRÀCIES….

Per signar el Manifest, clicka AQUI
Per veure més fotos de l’acte, clicka AQUI

 

Sergi Estanyol DEMPEUS

(Intervenció de SERGI ESTANYOL a l’Ateneu.)

Bona tarda, amics i amigues,

Abans de res, em cal agrair a les companyes Clara Valverde i a l’Àngels que hagin tingut l’amabilitat de transmetre’m algunes de les seves idees i de cedir-me algunes de les seves paraules escrites. Com bé em deia l’Àngels fa un parell de dies, és repetint i repetint que es fa pedagogia. Així, doncs, seguim fent-ho.

Fa poc més de dos anys, de la mà de diverses organitzacions d’afectats i afectades de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, naixia una Iniciativa Legislativa Popular per a l’atenció d’aquestes dues malalties.

Les persones que vam estar en l’origen mateix d’aquella ILP volíem transmetre als nostres representants polítics, i també al conjunt de la ciutadania, les mancances assistencials que patien -que patim- els malalts i malaltes de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica. Volíem rescatar de la invisibilitat i de la marginació unes malalties que afecten al voltant de 250.000 persones a Catalunya.

Els continguts d’aquella ILP eren la síntesi d’aquelles mancances, dels serveis que no teníem -que encara no tenim-, del benestar i l’atenció que bé ens mereixem, com a malalts i malaltes però, sobretot, com a ciutadans i ciutadanes… i com a persones.

L’important de la ILP, per a nosaltres, no va ser mai que les nostres demandes fossin recollides en forma de Llei. La forma, evidentment, era el de menys. L’important era que es generés el debat necessari; que les nostres reivindicacions es fessin sentir i fossin escoltades; que els nostres familiars, amics, companys i veïns s’impliquessin en aquella iniciativa i, així, fins a arribar al conjunt de la societat. I, al nostre entendre, la ILP -si bé per a persones malaltes suposava haver de fer un esforç gairebé heroic- era l’instrument més adient.

Al nostre esforç s’hi van sumar set universitats catalanes, un bon nombre d’ajuntaments, sindicats, cambres de comerç, centres esportius, entitats cíviques… Ens van donar suport moltes personalitats de les arts i de les lletres. Però, més important encara, les 140.000 persones que van signar per l’aprovació d’aquella ILP…

I, sobretot, les mateixes persones malaltes -moltes d’elles dones amb serioses limitacions-que van sortir del llit i de casa per recollir signatures, per a explicar i fer visible una realitat que massa sovint, de tant com s’oculta (o de tant com es vela i es confon), sembla inexistent. Van fer visibles les malalties sense protagonismes, sense cap ànim més interessat que aconseguir millores per tothom. Gràcies a elles s’ha pogut parlar amb veu alta i clara de les històries personals i quotidianes d’incomprensió, desatenció i desesperança. S’ha recollit el seu dolor, les seves ganes de viure i la seva voluntat de lluitar en els mitjans, en els llibres, en diaris, a Internet…

Avui, en aquesta sala, ens acompanyen un bon nombre d’aquelles dones… si se’m permet… d’aquelles heroïnes… que van fer possible aquell èxit de participació, d’implicació i de sensibilització col•lectiva. Coneixent tan bé aquestes malalties… el sofriment i les limitacions que comporten… Quin orgull i quin honor tenir-vos com companyes.

La ILP, finalment, va donar lloc a una Resolució Parlamentària que va rebre el vot favorable de totes les forces amb representació al Parlament de Catalunya. I amb aquesta Resolució consensuada, triomfaven els continguts de la ILP i quedava recollit el fonamental de les nostres peticions.

Ara, la societat és més conscient de què signifiquen la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, i del fet que aquestes malalties cal que siguin ateses amb criteris de rigor, respecte i qualitat, sense llistes d’espera abusives per part del sistema públic de salut.

El que s’ha aconseguit, la Resolució, en l’àmbit de la salut pública, és un exemple del que la ciutadania pot assolir amb la seva participació democràtica.

La democràcia participativa és -o hauria de ser- quelcom més que un simple concepte emprat per a l’autosatisfacció d’un sistema amb moltes mancances de participació real. I no hauria de ser mai utilitzada -mal utilitzada- com a instrument legitimador d’intencions preconcebudes. Ho esmento perquè sovint, molt sovint, va semblar que creiem més en el procés nosaltres que alguns dels diputats i diputades que van participar en l’elaboració de la pròpia Llei de la Iniciativa Legislativa Popular. Però, en qualsevol cas, com ja es va dir en el seu dia, bé està el que bé acaba.

El proper mes de maig, venç el termini per al compliment de la Resolució parlamentària. Després de tota la feina feta, de tot l’aconseguit, no podríem pas deixar que tot plegat no arribés a bon port i que es quedés, només, en quatre copets a l’esquena i bones paraules. No podríem pas admetre, tampoc, possibles reformes sanitàries que demanin un sobreesforç econòmic a la ciutadania, fet que fóra especialment injust per recaure sobretot en aquelles persones amb pocs recursos i que més necessiten d’una atenció sanitària continuada, atesa la cronicitat i la manca de tractaments específics per a la malaltia que pateixen.

En el cas concret de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, ens trobem, a més, davant malalties amb un marcat component de gènere, atès que la gran majoria de persones afectades són dones. Dones que sovint viuen més de dues i de tres situacions de debilitat. I més encara quan es tracta de dones que, massa vegades, han d’afrontar tot això en la més absoluta solitud i sense el reconeixement sanitari i social que requereixen.

250.000 persones malaltes de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica, com també les nostres famílies, esperem el compliment de la Resolució aprovada, que ha de permetre que, des del sistema públic de salut, s’esmerci l’assistència especialitzada necessària i reivindicada per part de les persones malaltes i que ha de fer possible un acurat diagnòstic diferencial, base imprescindible per a un posterior tractament que en garanteixi la màxima efectivitat.

Aquesta atenció especialitzada, àgil i proporcionada, des del sistema públic de salut, ha d’esdevenir la millor eina per a l’assoliment de la màxima eficàcia, no només des de la perspectiva sanitària i social, sinó també des d’una perspectiva econòmica i de racionalització de recursos.

Aquí no s’hi val a excusar el contrari en nom de l’eficiència, l’eficàcia i la sostenibilitat. Massa sovint, preteses mesures d’austeritat, amb retallades en la despesa pública, sobretot en sanitat -com també en educació- han esdevingut un greu error.

Estem parlant de salut i estem parlant de malalties que, juntament a d’altres, com ara la Sensibilitat Química Múltiple i les mal anomenades malalties rares, corren el risc de convertir-se en malalties privatitzades. Com estem parlant, també, de totes les malalties mal ateses, com ara les malalties mentals i les malalties emergents. Parlem, en definitiva, de persones greument malaltes… i d’un dret universal que és evident que, per la seva importància, ha de generar la despesa pública adient i que requereix tres qüestions bàsiques: planificació, investigació i prioritats socials d’aquesta despesa.

És per tots aquests motius que, avui, ens sumem a aquesta iniciativa ciutadana… perquè, de la mateixa manera que ens ho preguntàvem davant els continguts de la ILP… ara, davant el que defensa el manifest de DEMPEUS, també ens preguntem: Hi algú que podria negar-s’hi?… És clar que nosaltres no.

I és per això que avui som aquí… fatigats i adolorits… però encara Dempeus per la Salut Pública. Gràcies.

 

Toni Barbarà DEMPEUS

(Intervenció de Toni Barbarà a l’acte de presentació de DEMPEUS a l’Ateneu Barcelonès)

En uns minuts voldria presentar-vos la criatura. Respondre sobre “Dempeus”: què és, i què no és?, qui som?, perquè?, com?, quan?

– Què és?? : un col•lectiu de persones que subscrivim el Manifest que avui us presentem en defensa del caràcter públic del Sistema Nacional de Salut.
No naixem solament per anar “en contra de”, que per suposat, sinó
també per avançar a favor de la salut i la sanitat pública.
Tanmateix hi ha una pila de coses que denunciem i Contra les que ens posicionem “dempeus”: – La Ley 15/1997 a l’Estat i que permet la Privatització de la sanitat, o la llei catalana 8/2007, el tractament de la salut com una mercaderia, els mètodes de gestió pretesament moderns que imposen criteris economicistes i prioritzen el benefici i el negoci al dret salut, el fatalisme i la manipulació pseudocientífica que estova les defenses socials, l’engany que suposa predicar bondats i complementarietat d’allò públic i privat per permetre la derivació dels recursos públics cap a empreses de lucre, la voluntat de ficar més i més les mans privades al calaix dels pressupostos nodrits amb els nostres impostos, la massificació i deshumanització de la salut i la sanitat, les desigualtats també en salut i en especial les iniquitats per motiu de gènere, classe, origen o discapacitat… i tantes més coses.
Però ens pronunciem activament Pro, a favor de –ubicar la salut en totes les polítiques, sumar i fer xarxa ciutadana participativa i empoderada, recuperar els conceptes i els llenguatges que permetin decidir a la ciutadania, retornar l’esperança d’una vida més saludable i feliç, actuar i participar a tots els factors determinants de salut, reforçar la humanitat i la solidaritat en les relacions, millorar la prevenció , la promoció de la salut i també la utilització del sistema públic, reivindicar la preeminència, qualitat, estabilitat i pertinença d’ allò públic.

-<Per què Salut i no Sanitat?? Definició de Salut, com molt més que no pas la simple negació de malaltia, ni tampoc reduïda en exclusiva a les atencions personals de caràcter mèdic – sanitari sinó com “aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i amb l’entorn” . Ens orientem decididament a treballar en tots i cadascun dels anomenats “Determinants” en salut veritables factors decisoris i des de la triple vessant biològica, psicològica i social. És el treball i les seves condicions, alimentació, medi ambient, cultura, estil de vida, el que genera salut o malaltia. En el terreny de les atencions sanitàries reivindiquem una medicina a mida més humana i solidaria.

– Qui ?? Persones: que diem…
• SÍ a ser: sobiranes, fermes, dignes, erectes, respectuoses i respectades, insurrectes, insurgents, amatents, pacients -impacients, crítiques i autocrítiques, generoses, exigents, solidaries, …ciutadanes de ple dret.
• No a ser: submises, súbdites, subalternes, resignades, entregades, pessimistes, passives, fatalistes, vençudes, egoistes, individualistes, ni malalts experts ni vocacionals, ni babaus, ni consumidors de pastilles, ni clients d’empreses sanitàries…(i encara menys del sistema públic, que és nostre)

– Per què li diem “Dempeus” ?? Previ al primer pas, cal incorporar-se, posar-se dret, alçar-se, dempeus. Estar dempeus significa i expressa una actitud, vol dir en llenguatge gestual “aixecar-se”, revoltar-se. Entre nosaltres, persones estirades per un cansament insuportable, ajagudes per l’ofec, arronsades per la por i la incertesa, encorbades pel dolor… però que han decidit posar-se “Dempeus”.
Ens agradaria contagiar ciutadania per tal es posi també dempeus reivindicant altres drets i serveis públics. Deia Jiddu Krishnamurti: “no és signe de salut, el estar ben adaptat dins una societat malalta.

– Com ?? De forma participativa, oberta, transversal, multidisciplinària, sense primacies prèvies, ni per les bates blanques, empíricament, amb rigor, aprenent, sumant, creant noves complicitats i sinèrgies… “les coses de la salut són massa importants per deixar-les en mans dels metges”
Oferint, animant a la creació de Grups de Treball autònoms, quan es manifesten i troben dues o més persones interessades per una determinada temàtica: món del treball, barris saludables, finançament, fibromialgia i SFC, salut mental, farmàcia, dona, vellesa, associacions.

– On ?? A tot el territori de Catalunya, doncs encara que el tronc central hagi emergit a Barcelona aspirem a una “disseminació”, a una mena de “pol•linització no al•lergènica” a ciutats i comarques on existeix ja xarxa associativa, on hi reivindicacions locals pendents, on puguem endegar aquestes trobades.
Quan ?? Superada la necessària fase de gestació, des d’avui Dempeus és una realitat pública. Ha estat un part eutòcic. Disposem dels registres i estatuts pertinents, i funcionem a partir del grup promotor, amb les portes obertes…sense pauses i refermant avenços, dempeus. Contestant d’immediat les continuades provocacions i les invitacions emeses pels agents privatitzadors, en totes les seves conegudes formes i modalitats. La més recent, ja comentada del filantrop i benefactor prohom i factòtum del Cercle d ‘Economia demanant copagaments i taxes sanitàries per fer front a la crisi, o tots els pronunciaments sospitosament reiteratius de les patronals, corporacions privades i empreses del sector, i fins les molt properes Jornades a Madrid de col•laboració públic – privat promogudes pel Consejero de Sanidad de Madrid, Sr. Güemes. I hem de dir que arribem a comprendre, malauradament, aquestes iniciatives en territori Aguirre, però no ho entenem, i això ens fa mal a Catalunya i amb el seu govern.
Acabo amb un missatge nítid: Els diners públics són per a serveis públics. Si la nostra oposició a les fórmules de REpagament són frontals i per principi, en aquests temps de crisi i dificultats esdevindrien especialment agressives i intolerables. No acceptem RE-pagar el que ja hem pagat.

Reivindiquem , en fi, l’ exercici ple de la nostra ciutadania, l’ aspiració a la felicitat, la dignitat i la solidaritat.
Això vol dir el dret a la Salut. I ho fem DEMPEUS !! …

 

DEMPEUS: un éxit de participació!

AMIGUES I AMICS:

La més cordial, tendre i afectuosa de les benvingudes. Sempre es bo que es trobin persones amigues per celebrar naixements, descobertes, inauguracions, xarxes que es connecten: això és el que avui ens ha fet venir a l’Ateneu Barcelonès, agraint la seva acollida:
Travessem moments importants pel futur de la sanitat i la salut a Catalunya i des de DEMPEUS considerem un deure de ciutadania garantir el dret a la protecció de la salut sense discriminacions……. Quan un model econòmic guiat pel màxim guany dels propietaris, un model privatitzador que fa sang de les persones més febles, ha fracassat i la crisi que genera la paguen, com sempre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut augmentant les diferències econòmiques i socials amb un indubtable biaix de gènere.. Quan tot i així van sortint veus aquí i allí , des de l’Administració i empreses privades (la darrera, del “cobrador de peatges” Salvador Alemany) reclamant “copagaments”, pòlisses, taxes… algú (i millor que algú: moltes, moltes persones) s’han de posar DEMPEUS i dir que ja n’hi ha prou.
Això és el que hem vingut a fer aquí: a dir que des de DEMPEUS considerem la salut una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidaria i harmònica amb la societat i l’entorn… I un dret de ciutadania… I que la salut és també participació… i és sempre pública… Per això ens trobem avui aquí els amics i les amigues que han pogut venir amb d’altres que són absents però que ens demanen fem constar que ens acompanyen i ens donen suport.
Començant pels amics que no han pogut ser-hi: Fabian Estapé que des de León dona suport a DEMPEUS i a la lluita contra la privatització de l’aigua d’aquella ciutat, Pilar Bardem, la magnífica actriu i Lourdes Beneria, economista, feminista, catedràtica de Cornell, el filòsof Josep M. Terricabras, la sociòloga Anna Alabart, el professor de ciències polítiques Miquel Caminal, la psicòloga Montserrat Moreno, i l’actor Lluis Marco (que és també el metge més cèlebre de la televisió, el d’Hospital Central), i el President de la Comissió de Sanitat del Parlament Espanyol, Gaspar Llamazares, que no ha pogut, en el darrer moment, estar amb nosaltres…i des de distàncies virtuals el periodista i escriptor Miguel Jara, amb el seu valent bloc AMOR-HUMOR-ACCION, Fernando Comas, de Pharmacoserias, i l’estimada Eva, malalta de SQM, SFC i FM, des del seu bloc NO FUN. Es confortable sentir el seu suport quan sabem que la lluita que tenim per endavant, i que és digna i justa, no serà fàcil….
Sobre les persones presents: l’agraïment més sincer és per a totes… No sols perquè la sala està plena de gom a gom, sinó per la vostra qualitat de societat civil organitzada per la igualtat des del feminisme, la classe, la defensa de la salut o de lo públic…. Impossible mencionar-vos a tots i a totes… Voldria assenyalar la presència de companys i companyes de la CONFAV, del món sindical i municipal, d’alts càrrecs dels departaments de Relacions Institucionals i Participació i de Presidència, i de companys diputats d’ERC i d’ICV-EUiA i del senador Nuet. Moltes gràcies també a vosaltres!
Avui hem vingut a parlar de salut i de democràcia sense anècdotes, en profunditat. Hem vingut a superar la divisió radical que es vol crear entre salut, economia i política, i anar poc a poc aconseguint que entre tots i totes quedi ben clar que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació, privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza la democràcia…
I dit això, s’obre la sessió….

Més informació al bloc de DEMPEUS

al bloc de la Carmina Congresenfermeria
i al de José Luis de la Torre Lorente.

 

Defensem la salut pública: Vine a DEMPEUS!

ANTECEDENTS
El que s’anomena model sanitari català té el seu desplegament i suport en la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, que va consolidar un model “mixt” i va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). L’any 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Aquestes modificacions catalanes d’involució liberalitzadora van precedir el que desprès el PP privatitzarà i desregularà a tot l’ Estat espanyol mitjançant la Ley General de Sanidad de 15/97. Pel que fa a la U.E, van sorgint orientacions i propostes reiterades cap a un “mercat sanitari intern ” des de continguts en redaccions de Tractats i Directives diverses.

Desprès de 23 anys de depredació dels recursos sanitaris amb privatitzacions, externalitzacions, fallides econòmiques fraudulentes, models de gestió mercantilistes, mesures de suport a la privada, sotmetiment a les grans companyies asseguradores o mútues privades i a la indústria farmacèutica, la degradació del sistema públic conclou en un important dèficit públic en els serveis públics de salut … Malauradament aquesta tendència no ha estat encara corregida. Més de la meitat del pressupost sanitari de la Generalitat es segueix derivant a concerts, consorcis i entitats de caràcter privat o mixta.

SITUACIÓ ACTUAL
Constatem, amb preocupació, com en aquests darrers temps sorgeixen una sèrie d’iniciatives patrocinades i promogudes des de diverses instàncies que, amb el pretexta de “modernitzar” i fer “sostenible” el Sistema Nacional de Salut de Catalunya, reclamen noves aportacions econòmiques per part de la ciutadania, que passa a ser considerada com a “client”. És el que es coneix com a “co-pagaments”, o noves taxes, o limitacions de la cartera de serveis. Es dona prioritat a una suposada gestió “eficaç i actual” i de “mercat” per damunt de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials.
En situació de crisi econòmica es retallen les despeses sanitàries mentre s’aboquen xifres astronòmiques de diners públics a la banca privada. Es reiteren els vells arguments de que no hi ha prou diners per sanitat i que cal posar uns “límits” a la despesa. Es culpabilitza la ciutadania de la despesa sanitària pública per tal de vèncer les resistències cap a un “RE-pagament” i se la dirigeix cap a asseguradores i cobertures privades. En aquest sentit, veiem amb inquietud com es vol imposar com a fet consumat una mena de “Pacte Apolític”, suposadament “tècnic” i “neutral” que obriria camí a la mercantilització de tot el sector…quan aquestes polítiques neoliberals estan demostrant el seu fracàs per tot arreu.

EL DRET LA SALUT
Ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat: la salut va molt més enllà de l’absència de malaltia i es considera “un estat complet de benestar físic, mental i social”. Podem afirmar que les causes de les malalties que més ens afecten es deuen a un tipus de “progrés” que ens ha estat imposat i que provoca desigualtats, accidents diversos, malalties cardiovasculars, malalties canceroses, problemes de salut mental, envelliment, etc… no hi ha dubte de que la majoria de causes de la NO-salut depenen de qüestions laborals, culturals, econòmiques, de gènere i ambientals. Nosaltres defensem que la salut individual només pot abordar-se de forma col•lectiva i social. Emmalaltim, o no, en funció de com vivim i de les condicions econòmiques i psico- socials de la nostra vida que produiran sovint més malaltia, o més salut, que la pròpia condició biològica i individual.
Entenem aquest concepte de salut en sentit positiu, no en contraposició al concepte de malaltia. La Salut és aquella manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un mateix/a, la resta de persones i amb l’entorn. És una eina necessària per a la promoció de la persona en el pla personal i social, directament vinculada amb les condicions de vida, relació i de treball.
De cap manera hem de pagar l’actual crisi econòmica amb reduccions de salaris ni de serveis públics. No som els responsables de la crisi. Ara més que mai, els governs han d’invertir en prestacions i en suports socials. I a Catalunya, és molt discutible “com” i “quan”gastem, – seguim per sota de les aportacions de la U.E.-15-. Disposem d’un finançament insuficient i a més el gastem erròniament. Cal anar a un important increment relatiu de la protecció, prevenció i la promoció de la salut.
La participació ciutadana organitzada és l’altra agent socio- sanitari imprescindible. Necessitem més que mai l’articulació d’un moviment transversal i unitari de les organitzacions, de les xarxes ciutadanes, de les associacions polítiques, sindicals i veïnals per a defensar el caràcter públic, universal, de qualitat, integral, solidari i equitatiu del Sistema Nacional de Salut. El dret a la protecció de la salut per a tota la ciutadania és un dels drets fonamentals de qualsevol estat democràtic.

DEFENSEM LA SALUT PÚBLICA
Ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut en tot el seu caràcter conquerit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida. Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i serveis per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense discriminació de cap tipus. I no solament en la vessant reparadora o curativa sinó també, com hem dit, en les accions de prevenció, i promoció de salut. Ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva , generar debats, i cercar sinergies en favor de l’acció cívica i política per una mobilització social. Tres dels àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:

1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut. En forma argumentada i sostinguda des del rigor científic i de l’ interès col•lectiu, la bondat social, la justícia política i la oportunitat del moment. Sense “híbrids- mixts” ni fórmules parasitàries, sempre orientades cap al benefici final del mercat, i que suposarien una pèrdua greu d’universalitat i d’ equitat.

2.- Participació social, “empoderament” i co- decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions i grups d’ajuda. La salut, naturalment pública, per essència i concepció, només ho serà si incorpora realment aquests agents socials.

3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents (o les poc usuals, mal anomenades “rares”) sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d’atenció sanitari i de cobertura econòmica i social, malgrat una prevalença i/o severitat inqüestionables. La reivindicació per atendre dignament la salut mental o la recent experiència participativa i mobilitzadora de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica en són exemples paradigmàtics i que cal acabar de reeixir.

Amb el nostre manifest fem també una crida oberta a tots aquells grups, col•lectius o persones que ja treballen per aquests objectius a fi de generar una necessària i urgent mobilització social i política reivindicativa.

Articles relacionats més recents: Ha nascut DEMPEUS!!!
Plataforma familiars FM-SFC
Un Pressupost amb defectes congènits
Geli i Güemes contra les persones pensionistes?
Clara Valverde sobre el test VIH en las farmacias