Avui Dempeus per la salut pública s’ha presentat a les Jornades d’Experiències i Necessitats en participació ciutadana en Salut organitzades pel CAPS. Vull reflexionar sobre algunes de les coses que he vist i sentit –en especial l’experiència del “pacient expert”– però en els 10 minuts que hem parlat sí que hem volgut deixar clar que tant en la nostra experiència en la gestació i tramitació de la ILP per un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, com en el grau de compliment (més aviat d’incompliment ) de la Resolució, com en altres experiències viscudes en defensa de la salut pública, havíem pogut comprobar que hi havia dues maneres de viure i d’acceptar-se socialment i políticament la participació en salut: ben rebuda quan aquesta participació es feia empenyent a favor de la corrent, o especialment difícil i feixuga quan la participació qüestionada els models i les polítiques establertes, encara que en els dos casos es pretenguès el mateix: una societat més democràtica i una vida millor per a les persones malaltes.
També hem volgut deixar clar la nostra preocupació per les declaracions fetes ahir pel dr. Miquel Vilardell a la trobada feta a Caixa Catalunya per les Mútues, clíniques privades i públiques i establiments hospitalaris i que era presidit pel lema de “Crisi econòmica i social: reptes i oportunitats”. Sobre aquesta idea especialment tendenciosa, des de Dempeus hem afirmat que si els reptes per obtenir una vida mínimament acceptable per a les persones amb malalties cròniques ja eren el nostre pà de cada dia en temps normals, s’agreujaven molt més en temps de crisi sense que hi trobessim res de positiu, sinò tot el contrari. I pel que fa les oportunitats, és tan sols el sector privat el que les aprofita retallant els serveis més rendibles del sector públic per al seu benefici privat… Per això el Dr. Vilardell va tornar a parlar de copagaments (en el nostre llenguatge: repagaments) i de que s’havia de revisar “la cartera de serveis” del sector públic i veure si seguia fent-se càrrec de determinades prestacions “que no tenen eficàcia provada” …
Personalment m’esgarrifa que els serveis de salut s’assimilin a “carteres de serveis” en un llenguatge empresarial que no toca ni s’adiu en temes especialment sensibles com aquest. Però a més, comfirma el que com a Dempeus ja vàrem afirmar fa temps: que moltes malalties cròniques –i especialment la fibromiàlgia i la SFC– eren unes bones dispensadores de rendes per a les consultes privades (per no parlar d’alguns laboratoris) i que seria especialment difícil que el sector públic de salut les atengui amb qualitat i dignitat si entra en conxorxa (com està fent) amb el sector privat, malgrat el que determina la Resolució 203/VIII. El Dr. Vilardell pot dubtar –potser una mica massa interessadament– de si l’atenció pública és “eficaç” o no al tractar aquestes malalties, però ningú dubta –ni tampoc el Dr. Vilardell– de la seva rendibilitat per a clíniques i consultes privades, augmentant la desigualtat en l’accès a la salut de les persones malaltes.
En el torn de preguntes se m’ha dit que el Dr. Vilardell parlava a títol privat. Però és difícil acceptar-ho quan és l’autor de l’Informe Vilardell –del que en podeu llegir dues crítiques rellevants: la de Clara Valverde i la del excel.lent metge i millor amic Antoni Barbarà — i un destacat assessor del Departament de Salut i de la seva Consellera.
Punts de Vista 
Elena Alvarez
22 Mai 2009 at 21:32
Angels, estic molt d’acord amb les teves teves impressions de la jornada d’avui. I encara que no t’has quedat a la tarda, perque la “participació” de que tant es parlava avui a la jornada, no deixa de ser, segons la meva impressió, més que un seguit de estructures i superestructures que més que facilitar dificulten encara més la tant “buscada” participació.
dempeus per la salut publica
22 Mai 2009 at 21:36
Com l’Àngels no ha llegit la comunicació “Salut en Temps de Crisi” la hem reproduït al bloc de dempeus: http://dempeus.nireblog.com/post/2009/05/22/dempeus-a-la-jornada-del-caps-salut-en-temps-de-crisi
També hem fet referència a aquest post.
Josep Maria
23 Mai 2009 at 11:43
En poc temps s’han fet des de diferents àmbits, jornades sobre el futur de l’atenció sanitària i sempre s’ha donat el mateix missatge: no es pot atendre totes les patologies ni a tothom, i l’administració haurà de re-cobrar per alguns serveis. En el totes les patologies i a tothom és evident que els primers de la llista son els malalts de Fibromiàlgia, Síndrome de Fatiga Crònica e Intoleràncies Químiques Múltiples, com una fixació personal de la Geli o del Partit Socialista. El que ens preguntem molts, és perquè? I en quan a re-cobrar per alguns serveis, començaran per un parell de coses que a la gent els hi semblarà raonable i progressivament ho aniran ampliant d’allò més. Un cop oberta la porta, no s’hi podrà posar fre. Tindrem una Seguretat Social per a rics i una per a pobres.
Mercè
23 Mai 2009 at 19:37
Doncs els ciutadans ens haurem de replantejar perquè paguem els impostos:¿Per mantindre un exèrcit? ¿Per pagar les nómines de centenars de congresistes i diputats a tot l´Estat (i Europa) ,que no vetllen pels ciutadans?
¿Per pagar la família reial-que ja té els seus propis negocis-? ¿Per veure com es malbaraten els diners públics en informes copiats d´Internet fets pels amiguets dels polítics? ¿Per donar quantioses subvencions a d´altres països que no sabem a qui van a parar?
El primer deure dels polítics es evitar que els ciutadans pateixin quan és evitable,i la manca de salud, el dolor, la falta de forces,la impossibilitat de treballar o de tenir vida social o familiar, que patim alguns, ha de ser una prioritat en la política sanitària. Encara que només fos a efectes d´estalviar recursos i pensions, caldria esmerçar recursos en investigació d´aquestes malaltíes, en comptes de pèrdre el temps en aquest puls que fan contra nosaltres.
Tenim a Barcelona un impressionant Institut de Recerca Biomédica, però ¿qué fa per nosaltres, milers i milers d´afectats a Catalunya, que no ens aguantem drets?
¿Perquè no accepten les medecines “tobes” (blandas) dintre del sistema sanitari,o la suplementació amb nutrients, con fan a diversos països europeus i a USA? ¿Perquès s´agafen en que no tenen “evidència científica”, quan els productes que sí la tenen (segons ells) son capaços de produir tantes morts pels seus efectes secundaris?¿Perquè no reconeixen d´una vegada que la medecina està dominada per la farma-quimi-indústria i la lluita pels seus beneficis en comptes del benestar dels malalts? ¿Perquè no acceptem nosaltres que als laboratoris els interessa més tenir malalts crónics enganxats als seus productes que no pas guarir el personal?
(dit per un premi Nobel)
Cal que ens treiem la vena dels ulls, el tipus de medecina que es fa al nostre país està molt avançada en termes de cirurgia, però no en investigar les malaltíes cróniques.Quan la FM i SFC tenen una prevalència de 3-4% i 0´4 %, son considerades malalties estranyes (?)(rares).A les jornades que es fan arreu el país, els que parlen son psicòlegs, que no tenen idea de la disfunció bioquímica,hormonal, circulatòria,nerviosa, que pateixen els malalts, però es farten de donar consells.
Caldría demanar una atenció médica en aquestes malalties com la que es fa a USA.Conceptes con: candida intestinal, intestino poroso,intoxicación por metales pesados, probióticos,análisis de ácidos grasos,aminoácidos, vitaminas, minerales, función desintoxicadora del higado en sus dos fases,análisis genético, estrés oxidativo, etc.Tots aquests son conceptes en els que treballen els especialistes FM/SFC USA des de fa anys i alguns pocs (privats) al nostre país.
Però aqui son totalmente desconeguts pels nostres metges de la medicina pública.I no poden dir que “no formen part de la medecina de l´evidència” perquè hi han milers de treballs d´investigació seriosos sobre el tema i aportacions a congressos internacionals.
¿Cobrar pels serveis sanitàris? ¿Perquè paguem impostos directes i indirectes continuament si quan ens posem malalts hem de pagar? Pagar impostos només per pagar ministres, policia, jutges, polítics de tota mena, funcionaris, o sigui, pagar sous i qué rebem a canvi?.Es normal que desitgem pagar a canvi d´alguna cosa, perquè si hem de pagar una part del sou, un part dels estalvis al banc, una part de la benzina, dels libres,de les reparacions, quan compren un cotxe, quan rebem una herència(I molt , a Catalunya), quan comprem o venen un pis o una casa,fins i tot quan ens morim…..és d´esperar que al menys ens atenguin en l´adversitat…
Sinò…¿perquè paguem tants, i continuament, impostos???
àngels
23 Mai 2009 at 20:47
Mercè, tens molta raó. La Rosa Regàs, a la presentació de Dempeus, va fer unes reflexions sobre per què servien els impostos que es queden curtes vistes les teves. Una abraçada, i no deixis d’escriure en aquest bloc!
Mercè
24 Mai 2009 at 19:22
Gràcies, Angels, per permetre´m aprendre molt aquí i poder expressar les meves opinions.
Per cert: “bena”, no vena…jejeje,