Avortament en Hospitals on mana l’Esglèsia

Llegeixo avui a El Periodico una notícia que no em ve de nou: es tracta de les pressions que fan “moviments” catòlics perquè es deixin de practicar avortaments als hospitals catalans vinculats a l’Església, com el de Sant Pau de Barcelona o el General de Granollers. Aquestes maniobres varen sortir a la llum, finalment, en una nota del Bisbat de Terrassa, que  inclou Granollers en la seva diòcesi. El comunicat, però, sembla que cometia un pecat venial: mentia. De fet, en contra del que afirmava de que el centre sanitari havia «acordat unànimement» el 29 de setembre que «no es practiqui cap avortament sota cap supòsit» i també «sol·licitar a l’Administració ser un hospital exempt d’aquestes pràctiques», el mateix Hospital ho desmentia en un altre comunicat en el que es deia que, de fet, «no va adoptar cap decisió definitiva» i que seguirà treballant i estudiant de forma conjunta amb la Conselleria de Salut en l’aplicació de la llei de l’avortament.

Ja en declaracions de la Conselleria, la norma estableix que només poden apel·lar a l’objecció de consciència els professionals «directament implicats» i de cap manera l’hospital en conjunt, que en aquest cas està integrat a la xarxa pública sanitària. L’incompliment de la normativa podria implicar la rescissió del contracte per part de la Generalitat amb l’hospital de referència del Vallès Oriental. O sigui, que es podrien quedar sense ajudes, subvencions i contractes… I en aquest cas, si es perden ingressos, els “moviments” catòlics ja no es mouen tant…

Però el que passa és que no s’hi perd res per provar-ho, sobretot perquè aquesta conselleria s’ha anat convertint poc a poc en un regne de taifes, en la mesura que s’ha anat cedint a les pressions de diversos grups privats i d’interès… entre els quals, naturalment, com també en el cas de l’ensenyament públic, l’Església hi té molt a guanyar… i a perdre.

Que l’Hospital de Granollers va a la seva ja va quedar clar quan no va acceptar crear cap Unitat hospitalària per al tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica… I ara , sobre l’avortament, intenta fer el mateix, esperant que potser si Unió Democràtica arriba al govern de Catalunya actituds com la seva seran millor contemplades… en perjudici, com sempre, de les dones amb menys recursos a les que l’Església –com el pensament més reaccionari alemany– agrada veure sotmeses i lligades a les tres famoses K: Kinder, Küche, Kirche.

 

El dret a avortar en hospitals públics

Llegeixo avui sobre la posada en marxa de la Llei de l’Avortament que la Comunitat de Navarra, com un tot, es nega a aplicar-la, i a Madrid i altres comunitats governades pel PP semblen voler esperar i veure què decideix el Tribunal Constitucional (sí, sí, el mateix que pot tardar anys i anys… recordin la maldestra sentència política sobre l’Estatut de Catalunya). El Tribunal Constitucional treballa de valent donant peixet al PP que li porta tot el que no li agrada del que es legisla al Congrés, lesioni els drets de qui sigui mentre no siguin els seus i els de la cúria vaticanista (però no se n’escapen en absolut ni els drets de les dones, ni els drets dels pobles). I mentre les Comunitats governades pel PP es fan l’orni (menys la de Navarra, on el fum d’incens s’escampa per tot el servei sanitari) m’alegra llegir que 3 hospitals públics de Catalunya ja han demanat a Salut practicar avortaments.

I que consti que no vull fer ara constar cap fet diferèncial en aquest tema. De fet, a la Consellera Geli, ben nostrada (de Girona de tota la vida) no li acaba d’agradar que els hospitals públics de Catalunya puguin practicar avortaments a partir del gener del 2011 , fins i tot desprès d’oferir formació específica i actualitzada als seus ginecòlegs.

El fet fonamental és que, amb l’entrada en vigor de la nova llei, es reconeix el que és un fet evident: que els avortaments són un servei sanitari que, des de fa 25 anys, venia assumint la xarxa de clíniques privades autoritzades per la Generalitat. Els hospitals públics n’havien quedat al marge no pas per motius ideològics ni de consciència, sinò per la impossibilitat de poder atendre una demanda que els sobrepassava (més de 26.000 dones l’any passat). Però ara està previst que rebin un finançament addicional, i això pot permetre adequar les plantilles dels hospitals públics (tot i que les clíniques privades que fins ara s’han ocupat d’atendre la demanda d’avortaments a Catalunya ja han manifestat el seu malestar).

La consellera de Salut que no està d’acord en que el sector privat ha de ser subisdiari del públic, i no al revès, ja s’ha decantat (com calia esperar) per preservar l’activitat de la xarxa privada de clíniques, i tampoc ens ha donat cap sorpresa, coneixent com coneixem les seves prioritats i afinitats. A més, aprofita la ocasió per posar, ni que sigui temporalment (que ja veurem) un copagament en marxa: Diu que, de forma transitòria, fins al pròxim desembre, les dones que decideixin avortar hauran d’acudir als centres privats i pagar la intervenció, cost que els serà tornat posteriorment. L’excusa formal és que “aquest període és necessari per complir els terminis legals de concurs i acreditació dels centres privats que ara assumiran una funció pública”… però a mí, que vol que els digui, sabent com aposta en ferm la consellera pels copagaments i les privatitzacions, aquesta mesura em fa molta, molta mala espina…

Més informació a Dones en Xarxa. I veure també a Dempeus, “La incertidumbre rodea a la Ley del Aborto…”

 

12 de maig, dia mundial de la FM i la SFC

Amigues i amics, la lluita continua per una millor atenció a les persones malaltes d’aquestes enfermetats, per una investigació de qualitat i un tracte digne en el sector sanitari i a totes les institucions que hagin d’intervenir en qualsevol dels moments d’un procés difícil fins a la plena comprensió i visibilitat de la Fibromiàlgia, la Síndrome de la Fatiga Crònica i també la Sensibilitat Química Múltiple.

Estic totalment d’acord i suscric les reflexions fetes per Jordi Calm al voltant del 12 de maig d’enguany i publicades al bloc de Fibrofamiliars.
Primer de tot, i potser en un excés d’optimisme, em vull fitxar en els avenços que s’han produït respecte el 12 de maig de 2009.
Feia un any de l’aprovació de la Resolució 203/VIII, i ens costava molt, molt que ens escoltessin i ens tinguessin en compta quan defensàvem el seu compliment. Sí, ens venien a dir “hi estem treballant”, però sabíem, en rebíem notícies de que això no era ben bè així.

La segona reflexió és que els qui lluitem per la millora en l’atenció del col·lectiu de malalts, tenim força energía, no s’ens acabaran les piles…

Avui, 12 de maig de 2010, estem esperant assistir a diverses reunions amb els resposables del CatSalut, per tal de que ens expliquin en quin moment del desenvolupament dels continguts de la R 203/VIII ens trobem. Aquestes reunions es produiran a totes les regions sanitàries del territori de Catalunya. Per primer cop, tindrem una visió de tots els responsables sobre l’estat real de les UHE.
Aquestes reunions arrenquen d’un compromís de la consellera Geli, un compromís plasmat en l’ordre de 18 de febrer publicada al DOGC.
En el que fa a la investigació, s’han publicat segons afirma un doctor especialista en aquestes malaties, prop de 300 articles científics, senyal de que s’està investigant.

Interlocució directe amb els responsables territorials, i impuls en el camp de la investigació, son dues bones notícies.
Queda molta feina per fer, sobre tot, en el camp de la sensibilització social, en els esforços de cara a que l’empatia  de l’entorn del malalt sigui cada cop més, la nota característica de les relacions dels entorns familiars i laboral amb els malalts afectats.
Si hagués de resumir diria que hi ha esperança…perquè encara que lentament, amb el treball de les associacions,  dels equips d’investigació i de molta gent anònima… estem avançant.

Us convido, a llegir el complert post que en motiu del dia 12 de maig ha publicat Dempeus per la Salut Pública.

—
Unes Jornades interessants que us poden interessar també, a Montgat, i anunciades per Sírius.

 

La Vanguardia “comparteix” la preocupació de Fibrofamiliars

Preguntem pel compromís de la Consellera Geli

La situació del col·lectiu de malalts es veu agreujada per el mal funcionament de les UHE, per la crisi econòmica i per la encara existent actitud d’incredulitat vers la malaltia que pateixen

Jordi Calm 

A dia 20 d’abril hem adreçat un escrit al Departament de Salut preguntant per quan ens convocaran per designar les persones que han de conformar la Comissió Paritària que es va acordar amb la Consellera Geli que funcionaria abans de l’estiu 2010. Es tracta d’un òrgan que ha d’estar conformat per tècnics del Departament i per representants de les entitats que en reunió amb la Consellera Geli,  els responsables del Departament de Salut , la Doctora Ma. Luisa de la Puente i el Dr. Josep Maria Argimón varem acordar la creació d’aquest òrgan paritari, que neix amb la missió de recollir informació fidedigna sobre el terreny i per el territori, el funcionament o no de les 16 UHE, tal i com la Resolució 203/VIII, ens marca a tots.

MÁS INFORMACIÓN

• El Diari Oficial de la Generalitat recull bona part de la Resolució 203/VIII
• Nou compromís de la consellera Geli
• Enlace: Iniciativa Legislativa Popular para la atención de la fibromialgia y la fatiga crónica en Catalunya
• Enlace: Associació Catalana d”Afectats de Fibromialgia
• Enlace: Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica a la família
• Enlace: Fibromiàlgia, Síndrome de Fatiga Crònica i SQM

---

Que les UHE funcionin és desig i dret dels malalts i familiars, i voluntat expressada d’una forma molt clara pel Parlament de Catalunya en la Resolució 203/VIII, que va ésser aprovada- ningú pot oblidar això- per unanimitat de tots els grups parlamentaris, en data 21 de maig de 2008.

La situació del col·lectiu de malalts es veu agreujada per el mal funcionament de les UHE, per la crisi econòmica i per la  encara existent actitud d’incredulitat vers la malaltia que pateixen. Aquesta incredulitat ha de començar a cedir el pas a la experiència d”altres països, com ara el Canadà d”on ens arriben noticies en el sentit que el govern d”Ontario i l”Associació Mèdica d”Ontario, han reconegut oficialment la SFC com una malaltia neurològica.

Creiem que  l’òrgan paritari que ara ha de néixer, pot ajudar a establir un punt de partida, tot seguint els dictats de la Resolució de 21 de maig de 2008, que entre tots ens ha de portar a assolir un adequat nivell de reconeixement d’aquestes dolences que afecten al nostre col·lectiu. Una atenció correcte, passa per la voluntat de les administracions i pel reconeixement de la realitat d”aquestes malalties.

UNA PORTA OBERTA A L’ESPERANÇA: Es tanca el negacionisme

El món de la investigació es dinamitza a l’entorn de malalties com la fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica…i esperem que ben aviat també per investigar les sensibilitats químiques múltiples. En un ràpid repás del panorama de les investigacions en curs o a punt d”engegar-se, ens trobem fora de les nostres fronters països com E.E.U.U o Canadà on es prenen molt seriosament la necessitat d’investigar sobre aquetes malalties emergents.

A Catalunya tenim en marxa al menys dues investigacions la que es duu a terme a l”Hospital de la Vall d”Hebrón i la que es duu a terme a Can Ruti. Recentment hem sabut de la investigació que es vol engegar a València. Aquest panorama, difereix i molt del que hi havia tan sols fa dos anys. Creiem que s’obra la porta a la prudent esperança i es tanca a la negació d’aquetes dolences – que hem de recordar a Catalunya pateixen centenars de milers de persones.

Els malalts i familiars, no podem entrar en la discussió científica, però si que podem expressar la nostra prudent esperança i el nostre desig de que els equips de científics que engeguen aquestes investigacions, puguin arribar a trobar camins de col·laboració, amb l”objectiu final de conèixer els desencadenants d’aquestes dolences…i, finalment -perquè no?- Vèncer-les.

L’original, on també podeu fer els vostres comentaris: a La Vanguardia

 

El compliment de la Resolució 203/VIII

El diari El Segre publica avui que la Unitat de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica, de l’Hospital de Santa Maria de Lleida ha atès més de 300 persones en els primers sis mesos de funcionament, entre els que hi han noies d’entre 10 i 15 anys. L’accceptació de que aquestes malalties afecten també a la infància i l’adolescència ve a donar la raó a les reivindicacions que al llarg dels darrers deu anys han vingut fent les associacions de persones malaltes, i que va acabar en una Iniciativa Legislativa Popular que va recollir 140.000 signatures de suport per tal de que el Govern i el Parlament obrís Unitats especialitzades en Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, i entre les especialitats que les havien de formar hi havia la Pediatria.

Tanmateix, volem manifestar que no tot és tan bonic com ens volen fer veure: Les unitats no han seguit el model aprovat pel Parlament de Catalunya i la Resolució Parlamentaria que les regula. Sols cal llegir la notícia per veure que la Síndrome de la Fatiga Crònica està desatesa, i que hi ha greus mancances com la falta de metges internistes. A més, el temps no s’atura, i en poc més d’un any s’ha demostrat que cal ajuntar en una millor atenció –i investigació— les persones malaltes de Sensibilitat Química Múltiple, ja que molt sovint les tres patologies es manifesten juntes (amb diversos graus d’intensitat). La manca moltes vegades de criteris clars en el diagnòstic (com els “criteris canadencs”) poden ser la causa de la gran quantitat de persones diagnosticades de FM a les que se’ls hi nega: 1) la gravetat i complicacions de la seva malaltia; 2) baixes laborals absolutament justificades; 3) pensions d’invalidesa si el seu estat és prou invalidant. La manca d’un bon diagnostic diferencial pot portar a tractaments amb remeis equivocats i, molt sovint, i com s’ha demostrat, perjudicials.

Finalment, el descobriment del retrovirus XMRV demostra que cal incorporar viròlegs a la investigació i consulta de les unitats especialitzades.

En relació al que ens expliquen persones lleidatanes afectades per aquestes malalties, també lamentem haver d’afegir que si són certs els criteris d’incentiu per nombre de pacients, creiem que s’està desvirtuant amb un criteri de mercat una pràctica que hauria de ser totalment aliena al funcionament del servei de salut pública. El dubte entre l’interès real que mereixes com a persona afectada i el plus que reb el metge o servei per tractar-te ha d’enterbolir per força la confiança entre metge i pacient, en especial quan de nou, en molts casos, la derivació al psicòleg sembla massa immediata… i potser innecessària.

No deixa de ser un avenç respecte a l’abandó que hi havia abans, però el que està clar és que tampoc no és cap unitat com les que es contemplaven en la Resolució.

Podeu trobar l’enllaç amb el Diari El Segre clickant aquí:

 

Falten entre 25.000 i 15.000 infermeres a Catalunya

Hem pogut llegir a El Periodico un article de l’Àngels Gallardo sobre el problema de la manca d’aquestes professionals a Catalunya, que recollia a més les declaracions de Mariona Creus, presidenta del Col.legi d’Infermeria de Catalunya. La dada real és que no sols Espanya està per sota de la mitjana europea en despesa social, sinò que això es tradueix en la manca de personal sanitari (on són els pediatres formats en fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica?) i, en concret, infermeres. Encara que es fan declaracions d’arribar a les 8,4 infermeres per cada 1.000 habitants, no hi ha cap mesura planificada en aquest sentit, i la realitat és que exerceixen 5,2 infermeres per cada 1.000 ciutadans censats a Catalunya.

Així, doncs, segons declara Mariona Creus, caldien de fet 25.000 professionals per complir els objectius que ha fixat el Consell de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).

Mariona Creus segueix dient: «Els centres funcionen gràcies a l’enorme esforç d’unes professionals que treballen sota pressió, perquè falta molt personal –prossegueix Creus–. Aquesta situació, puntualitza, no implica que la infermeria estigui actuant amb un risc d’error superior al risc que existiria si disposéssim de prou personal. Els centres tenen molts sistemes de control i de supervisió perquè això no passi», afegeix. Un altre factor a què s’atribueix el risc d’error d’aquestes professionals és la impossibilitat, o la dificultat, d’exercir una especialitat concreta en què adquireixin experiència. Aquesta situació, focus d’enorme frustració professional, es va intentar solucionar el 2004, quan el Ministeri de Sanitat va autoritzar la creació d’especialitats en infermeria. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar posteriorment les set àrees en què es podria obtenir la credencial d’infermera especialista. De moment, no obstant, només se n’han establert dues: la d’infermera llevadora i la d’experta en salut mental. En la resta de serveis, la possibilitat que una professional exerceixi de manera estable la seva experiència depèn de la voluntat de la direcció de cada centre. I, quan el personal escasseja, aquesta voluntat desapareix. La infermera experta existeix, però no se li reconeix l’especialització –diu Creus–. Als hospitals les continuen utilitzant per tapar forats sense valorar els seus coneixements».

Ara hi ha oportunitat per demostrar que l’acord sobre el finançament va en benefici de qui més ho necessita, i no és precisament tornant a desenterrar l’Informe Vilardell. El que cal és acabar amb les externalitzacions i les privatitzacions, acabar amb els criteris mercantils en el sistema de salut, dotar més fons per a la investigació, més fons per l’atenció primària i millors serveis de pediatria i especialistes, i MÉS INFERMERES.

Per llegir més sobre aquests temes: Dempeus per la salut pública.

 

Médicos franceses contra la Ley Bachelot

Los médicos dicen: “No discutamos más, hay que pasar a la acción”

Después del personal sanitario, los médicos entran en la batalla contra la ley Bachelot. Está prevista una huelga unitaria el 28 de abril.

Es un hecho sin precedentes, uno tras otro, los médicos de todos los hospitales públicos de París y de l’iIle-de-France están tomando postura en contra de la ley de reforma del hospital. A Henri-Mondor, BICHAT, Trousseau, Antoine-Béclère, Tenon, La Pitié-Salpêtrière, Saint-Louis … las comunidades médicas han votado en los últimos días mociones que toman una postura clara en contra de la política gubernamental. Cada vez vuelven las mismas resoluciones: rechazo de la supresión de los servicios, rechazo de la gobernanza no compartida con los médicos y de la omnipotencia del director y, en fin, rechazo de los recortes presupuestarios que conllevan reducciones de puestos de trabajo. Casi siempre, estas propuestas han estado acompañadas de acciones muy concretas. Entre las que destaca la “amenaza de dimisión de los jefes de los servicios y del Presidente de CCM si no se produce rápidamente algún cambio.” Y ahora, la mayoría de los médicos han decidido suspender todas las reuniones médico-administrativas para centrarse en la atención al paciente.

Pasar a la Acción
Agrupados en un comité de defensa del hospital público, alrededor de trescientos médicos, la mayoría de los cuales ocupan órganos rectores de las instituciones, han ratificado ayer en una junta general, su oposición al poder absoluto dado por la Ley HPST a los directores, y también han denunciado la falta de financiación y los recortes de empleo.
En general poco inclinados a la contestación social, los médicos están uniéndose a una amplia gama de sindicatos del personal hospitalario que están comprometidos en esta batalla desde hace varios meses. Dan testimonio de ello sus  tomas de posición. “Desde de dieciocho años en que ejerzo la profesión, el proyecto médico siempre ha sido dirigido por los médicos, no es un director que pasa cuatro años en el cargo quien nos va a dictar su ley”, dijo Pierre Taboulet, jefe de servicio de urgencias en el hospital Saint-Louis. Categórico, dice estar dispuesto a dar su “dimisión si la ley de aprueba.” “No discutamos más. Debemos pasar a la acción “, ha apostado más fuerte un biólogo. “Estamos todos en el proceso de medir lo que pasa en nuestros servicios en términos de informes sanitarios. Nos encontramos en una encrucijada que podría modificar profundamente el funcionamiento de nuestras estructuras”, ha dicho a su vez, Jean-Louis Chabernaud, presidente del Sindicato nacional de pediatras de hospital. “Nosotros deberíamos haberlo hecho hace mucho tiempo”, también se lamenta este último. Incluso los internos se han unido al movimiento. “Tenemos preocupaciones sobre el hospital en el que vamos a ejercer”, dijo Lola Fourcade, la presidenta del Sindicato de internos de hospital de París

Una primicia!
El conflicto ha sobrepasado un escollo, porque los médicos han decidido salir a la calle el 28 de abril, junto con todo el personal hospitalario. Una primicia . “Si se cumple el programa, si el proyecto de ley pasa al Senado en mayo, antes de volver al Parlamento, la votación de la Ley no se producirá antes de julio. Se prepara una movilización de largo alcance”, ha advertido Bernard Granger. La jornada unitaria del 28 de abril verá desfilar médicos no sindicados, y también sindicados(FO, CPH, INPH, AMUF, SNPHAR) y el personal paramédico (CGT, SUD, CFDT, CFTC, FO). “Será un acontecimiento histórico en la medida que desfilarán juntos todo el personal hospitalario, desde los agentes a los médicos, pasando las enfermeras, auxiliares de enfermería e incluso los cuadros ejecutivos, sin olvidar a los pacientes”, ha insistido Bernard Granger .
Por ahora, el movimiento aún no ha llegado a provincias, pero no puede tardar, según Bruno Devergie, presidente del sindicato de profesionales de los hospitales públicos,. “Se oye gruñir en Rouen y en Lille”, ha informado éste último después de la asamblea.

 

Alexandra Chaignon

 

Traducido de L’Humanité  por Elena Álvarez  y publicado en Dempeus.

 

 

Els compromisos del Parlament

Existeixen una sèrie de malalties a les que el sistema públic de salut sembla impermeable… no s’acaba de saber si les reconeix o no, si se les pren seriosament o no… el que sí és cert és que fomenta la desigualtat en el seu tracte entre rics i pobres –i sóc plenament conscient de l’afirmació que acabo de fer. Em refereixo, entre altres, a la fibromiàlgia i a la síndrome de fatiga crónica, malalties que pateixen sobre tot dones i que en les seves afectacions més greus resulten invalidants. Aquestes malalties –encara avui– no tenen l’atenció de qualitat en el sector públic de salut i són especialment maltractades quan es valora per part de l’ICAM si donen dret o no a la invalidesa.

El 21 de maig de l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució per la que es comprometia en el termini d’un any a millorar en molt l’atenció i el tractament. Quan queden menys de 10 setmanes per a la fi del termini, no hi ha millores a la vista. En una sessió de control parlamentari de la Comissió de Salut a la que es va convidar a la Comissió promotora, els partits del Govern varen argumentar que “encara estaven dins els termes de compliment”… però el temps va passant, i no s’aprecien canvis substancials.

Volem reproduir les paraules pronunciades en el Parlament el dia de la votació per unanimitat de la Resolució de la ILP i que reflexen les promeses que a la Comissió se l’hi havien fet i que varen quedar recollides en els acords:

“Al final de la negociació de la ILP FM-SFC podem afirmar que, amb voluntad democràtica de compliment dels acords, el dret a una atenció de qualitat en el servei públic de salut queda garantit. Les Unitats Especialitzades que s’acorda crear i el dret de totes les persones que les necessiten a accedir-hi són una fita de la que ens en podem enorgullir. El reconeixement de la necessitat de que comptin en pediatres formats en fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica és una de les conquestes més apreciades ja que fins fa poc s’ens negava que dissortadament aquestes malalties les patissin també infants. I també valorem el compromís que les llistes d’espera de les UHE no superin els 90 dies, i que totes les persones que es vegin en la necessitat de tramitar la invalidesa puguin disposar d’informes emesos per les Unitats Especialitzades.”

Aquests són els acords solemnement votats. En fer-ho, el Parlament de Catalunya trencava la manca d’equitat en el tractament d’unes malalties que no distingeixen entre persones riques i pobres, encara que sí ho fa, fins ara, l’organització de la sanitat tal como está instal.lada a Catalunya. La Comissió Promotora, els centenars de persones que varen signar com a compromissàries i els milers de persones que varen recollir signatures i varen signar –fins a 140.000– tenim memòria, però cada vegada menys confiança en la paraula donada per tots els grups parlamentaris.

Nosaltres no volem malalties “privatitzades” per al guany privat que signifiquen un tracte molt desigual per a qui pot pagar sanitat privada i per a qui no. Si hi ha una desigualtat que un govern democràtic hauria de procurar eliminar abans que cap, és la que fa sang de les persones malaltes. Pel que fa a la fibromiàlgia i a la síndrome de la fatiga crònica, queden 10 setmanes.

 

No al copago (repago) sanitario!

El Congreso insta al Ejecutivo a rechazar el copago sanitario

La Cámara aprueba por unanimidad que el paciente no pague por la sanidad pública

Sanidad se opone al copago.  – gabriel pecot

PÚBLICO – MADRID – 12/03/2009 08:00

El Congreso de los Diputados considera que los pacientes no deben contribuir económicamente al pago de la sanidad pública. El pleno de la Cámara Baja aprobó ayer por unanimidad la proposición no de ley que, a instancias del grupo ERC-IU-ICV, insta al Gobierno a rechazar la introducción de cualquier forma de copago por parte del usuario del Sistema Nacional de Salud.

El debate sobre la posibilidad de que el paciente pague parte de la asistencia médica de la que se beneficia nunca ha dejado de estar presente en los corrillos sanitarios, aunque fue a finales del año pasado cuando Catalunya reavivó la discusión, al apuntar que era una forma de mantener la sostenibilidad del sistema. Otras comunidades autónomas secundan esta postura.

El Ministerio de Sanidad se cierra en banda a hablar de copago. Y es que la medida que persigue disuadir del posible uso excesivo de la sanidad pública también puede generar desigualdades y romper así la naturaleza de un sistema universal por definición. También los sindicatos tachan el copago de “disgregador”.

Medida discriminatoria

“Discriminar por razón de renta a determinados sectores de la población, dificultándoles el acceso a la sanidad, sólo conseguirá que problemas agudos de salud se conviertan en crónicos y que, en consecuencia, generen mayores costes sanitarios”, aseguró ayer el diputado de IU, Gaspar Llamazares, que defendió la proposición. Para Llamazares, el copago es una medida “ineficaz” que no genera ahorro al Sistema Nacional de Salud.

El texto aprobado ayer persigue obtener el compromiso del Gobierno de que en el futuro Pacto por la Sanidad no se hable de copago. La proposición salió adelante con una enmienda del PSOE. Dicha enmienda señala que la mejora de la eficiencia en la gestión y la política de salud pública, junto con un sistema de financiación autonómica adecuado, dan “un margen suficiente al Sistema Nacional de Salud” para prescindir de hablar de copago, informa EP.

Llamazares criticó “el fantasma del copago” que, según él, “recorre Europa en forma de euro por consulta en Francia o el ticket liberador de Alemania”. Además, en Italia, el usuario paga parte de sus visitas a los especialistas. Cada consulta cuesta unos 40 euros, aunque las personas con rentas bajas y algunos enfermos crónicos no pagan. En Inglaterra, se pide una cantidad fija de unos 8,5 euros por los fármacos.

Ver al respecto: Manifiesto DEMPEUS en castellano.

 

Madrid por la sanidad pública!

Unas 20.000 personas rebosaron el recorrido de Cibeles a Sol con gritos contra la privatización de la sanidad. La manifestación de ayer, amenazada por la lluvia y las continuas trabas que el Ayuntamiento de Madrid puso en días anteriores, cumplió las expectativas marcadas por los convocantes. Alrededor de 20.000 personas convocadas por la Coordinadora Antiprivatización de la Sanidad, Matusalen y la Coordinadora de trabajadores de la Sanidad Pública, marcharon por la céntrica calle Alcalá de Madrid. Abría la manifestación una pancarta firmada por los convocantes en la que se leía “No a la ley 15/97”, haciendo mención al mecanismo legal que los gobiernos central y autonómicos de todos los colores políticos crearon en su día para desarrollar las distintas normas que legislan la privatización de la sanidad pública. El portavoz de CAS Madrid, Juan Antonio Gómez, ha explicado a Efe que esta ley estatal “permite que las empresas privadas con ánimo de lucro entren en la sanidad”. También han estado presentes miembros de IU, como el diputado Gaspar Llamazares, y otros sindicatos y organizaciones entre las que figuraba la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos cuyo representante, Pepe Cabanillas, ha denunciado que la Comunidad no ha puesto en marcha el Consejo de Salud de Madrid, “y no ha contado con las asociaciones de vecinos ni con los sindicatos para la creación del proyecto de área única”. Durante la protesta, que transcurrió sin incidentes, los manifestantes también han coreado “El PP privatiza y el PSOE autoriza”, y han criticado la postura del PSOE respecto a la privatización de la sanidad en Madrid y han pedido al partido y al Gobierno central que “tomen cartas en el asunto”. Encabezaba la marcha una pancarta en la que se podía leer ‘No a la ley 15/97’, y la consignas más coreadas: “No a la privatización” y “Sa-ni-dad pu-bli-cá”. Fotos de La Plataforma: